dijous, 22 de febrer del 2007

La Vall del Marquès















A Roquetes, a la dreta d'on comença la carretera dels Ports i a l'alç
ada de la via verda, trobem la Vall del Marquès. Enmig aquesta fèrtil explanada entre Jesús i Roquetes presideix una senyorial mansió testimoni d'èpoques pretèrites. Moltes són les històries que ronden de psicofonies, esperits, ombres, corrents de fred i estranys xiuxiuejos. De fet aquesta casa sembla haver estat abandonada precipitadament, de sobte i és molt peculiar adonar-se que és la única casa abandonada d'aquestes característiques de la zona.

Tot va començar a les primeries del segle XIX. Allí vivia una família de masovers en una humil casa de camp, de l'estil més comú, amb sostre de canyes i teules. Cuidaven les terres d'un marquès inconegut que es comunicava amb ells via un escrivent que els venia a cercar les rendes. Degut a que aquesta era i és una zona inundable els camps es negaven amb sediments amb les pluges i donaven excel·lents collites. El marquès n'estava molt d'aquesta propietat i fins i tot se'n gloriejava. Però un dia d'estiu succeí que la casa dels masovers s'incendià de sobte, propagant-se el foc als camps de la vora que estaven a punt de la sega; hi m
orí tota la família. Al mateix temps el vell marquès moria a Barcelona.

L'hereu, un noi ben plantat i molt trempat decidí fer-s'hi una casa senyorial per estiuejar. La feu amb tota mena de luxes; dues plantes amb finestrals ben grans, amplis jardins, una bassa per refrescar-se, una pineda per passejar i fer algun picnic. Tot convenientment prou allunyat de les poblacions del voltant, però alhora prop per mostrar la seva riquesa. Allí se celebraren festes nit i dia, vingué molta gent important d'arreu, es forjà l'amor d'una reina i la independència d'un poble.

Però les festes cada
cop prenien un aire més grotesc. A Roquetes vingué gent estranya. Portaven robes cares però peculiars. Capes, barrets estrafolaris, barbes encara més ridícules, com de cabrits. Però la gent no se'n reia, més aviat els temien. Alguns eren estrangers.
De nit se sentien càntics en llengües inconegudes i focs de colors molt poc naturals.
També començaren a desaparèixer noies joves, segurament verges. I la por s'estengué.

Un jove jesuïta de la Torre d'en Gil festej
ava d'amagat amb una noia del poble. Un dia aquesta desaparegué i el noi començà a sentir els rumors que relacionaven aquesta desaparició amb la casa del marqués. Una nit sense lluna s'atansà, entre la vegetació cobert amb una capa fosca i observà. Sentí primer que cantaven amb una llengua probablement d'origen semític, tot i que no n'estava del tot segur. Més tard s'adonà que era un sabbath invers, una obscura forma de satanisme d'origen hebreu. Les invocacions a Baphomet li ho confirmaren. Alertat amb tot això pensà a demanar ajuda als seus germans de congregació, però en aquell moment veié com de dins un carro cobert treien a la seva estimada. Anava lligada de mans i peus i la seva nuesa només era coberta per caòtics i infernals símbols, dibuixats probablement amb la seva pròpia sang. Invocà al senyor i es llançà cap a la funesta reunió amb un roc a la mà i la determinació als ulls.

Resultà que en aquell moment s'estava invocant a un poderós dimoni de la sisena anella de l'infern, el qual reclamava la sang innocent d'una verge com a tribut per als seus favors. L'aparició del jesuïta fou tan inesperada que agafà tots els assistents per sorpresa. Aquest llançà el roc contra el qui empresonava la noia i pegà un cop al més proper dels obscurs combregants.
Amb un ganivet cerimonial que troba a l'impiu altar apunyalà a un tercer i deslligà a la noia acte seguit. Aquesta, gairebé catatònica per les circumstàncies i probablement drogada, no se
n'adonava de res, però ell la va agafar i la va remullar a la bassa del darrera de la casa i, un cop recuperà una mica de consciència, l'envià cap a la casa dels jesuïtes. Quan aquesta marxà, mirà al seu voltant; la gent que no era inconscient o morta havia fugit, però en un racó havia una figura misteriosa. En adreçar-se-li aquesta es girà i només la visió d'aquell caòtic i infernal rostre ja li va fer perdre la raó per la resta de la seva vida, però per sort no fou més que d'uns pocs segons.
El dimoni reclamà el seu tribut de sang.



Que se n'ha fet de la noia, no ho sabem.
Els jesuïtes van beneir la casa i la zona. Allò que van fer després el marqués i els seus amics s'ha perdut en la història.
Hi ha gent que diu que en lloc de beneir-se el lloc el que van fer va ser una barrera per a que res dolent sortís de la casa. De fet avui en dia resta tota la casa tapiada, excepte una finestra on hi ha gent que afirma haver vist una ombra.

dijous, 8 de febrer del 2007

La Carretera de Sang




Entre Tortosa i Amposta hi ha un camí, la carretera de la Carrova (per la torre que hi ha prop), que cada poc temps ens dóna la mala notícia d'algun accident. De fet, sembla cíclic, com si formés part d'alguna maledicció. Tot i les diverses remodelacions del ferm i del traçat, els nombrosos controls i la millora dels vehicles, sovint ens angoixem amb una desgràcia. I no és d'ara això, no, ve de lluny, de molt lluny....




El centurió romà Tiberi Seius, també conegut com “Gerió” (nom del monstre de tres cossos) ja que era enorme i actuava de vegades com un monstre, fou l'encarregat de construir el camí que unís Amni Imposita (Amposta) amb Dertusa (Tortosa) i tenir així un ramal de qualitat de la Via Júlia.


Aquest centurió portava sempre el pit nu, excepte les dues anelles dels mugrons de les quals penjava la seva capa de pell (costum que compartien els més despietats dels soldats romans), i tenia sempre el fuet a la mà. Agafa captius de guerra els feu treballar a la pedrera pròxima on van morir molts vessant la sang en les pedres que després formaren el camí. Molts altres anaven morint durant la construcció, ja que “Gerió” no tenia pietat de cap mena pels seus esclaus i els enterrava als fonaments de la via tal com queien.


Tanta sang i violència, tants cadàvers enterrats impiament, sense cap cerimònia ni benedicció. Aquests esperits resten profundament soterrats al substrat originari del camí primordial, maleint aquells que passen sobre seu i no els deixen descansar, inquiets i enfadats s'apareixen per cobrar el seu tribut amb sang dels vius.


Aneu amb compte quan passeu per la carretera de la Carrova, esperits ancestrals resten amb un malson bimil·lenari que els manté actius mentre esperen que algun dia els arribi el descans etern...