El Cau del Plany i del Dolor

Tancat

2011-06-27T23:25:00.002+01:00

Després d'un temps d'inactivitat al bloc, però amb molts canvis per un altra banda he decidit tancar el bloc i començar un altre de nou que no té res a veure.

Allà segurament hi penjaré de quan en quan coses que ben bé podrien entrar aquí, però l'enfocament serà diferent. Aleshores he decidit que era millor plegar.

Tot i això segueix en xarxa per si algú vol llegir alguna cosa.

Dia de l'Orgull Friki 2010

2010-05-25T14:34:00.001+01:00

Feliç dia de l'orgull friki 2010 !!!!

Encara que el bloch no està mort sí que està parat. Però tot i això volia publicar una entrada avui, com faig cada any.

Aquest any entre unes coses i unes altres no he tingut gaire temps per frikejar (Sí, inventem-nos verbs com fan els anglesos!) Només Lost, algun llibre de ciència ficció i fantàstic i no he jugat a res. Tampoc recordo haver vist cap pel·lícula gaire bona per l'estil.

Resumint, que darrerament no em sento gaire friki, tot i que la cosa va per dintre i ganes no me'n falten! Tinc molts de projectes en ment, moltes ganes i molt poc temps, però penso que poc a poc anirem fent alguna coseta.

Felicitats a tots els que us considereu d'una manera o un altra frikis. Recordeu que el nostre poder ve que els altres no creuen en nosaltres!

Al despertar d'un gran periple

2009-11-12T01:09:00.003+01:00

Sóc fos dins un silenci amniòtic
dormo plàcid, càlid, sota la neu
Amb lleugeresa renaixo dins meu
dansa onírica de plaer narcòtic

Flueix l'angoixa, xiuxiueig hipnòtic
Un udol, un crit, un plany, una veu
I jo ja sóc aquí. Ja sóc dins teu
És un triomf del plaer, simbiòtic

La teva veu vellutada em frisa
L'enyoro nit rere nit, com la lluna,
com la sang, com la mar i la brisa

Però no em queda esperança ninguna
Ha arribat la mort i mai improvisa
Ha arribat l'hora de la infortuna.

La infinita dualitat de la unitat múltiple

2009-08-18T14:06:00.005+01:00

Al capvespre he vist la llum
córrer muntanya amunt,
com l'ànima d'un difunt
es purifica amb el foc i el fum.

A l'albir del dia he vist la foscor
marxar corrent pels carrerons,
com quan durant uns segons,
ans la mort, només hi ha dolor.

Lleugera s'esvaeix la joia del dia
i plàcida s'escola l'angoixa de la nit.
Miserable i fantàstica, i tènue melodia

m'acarona com els llençols al llit.
Maleïda aquesta vergonyosa covardia
que no em deixa occir el meu esperit.

El crit

2009-08-12T14:31:00.002+01:00

Suposo que no sóc gaire original amb aquest post. Suposo que després de tant de temps potser esperàveu quelcom diferent. Però de moment no us puc oferir res més.
Tanmateix m'abellia publicar-ho.

El Crit.

Un crit, un crit i un xiscle!
De por, de por i angoixa.
Xisclo, xisclo i crido!
D'angoixa, d'angoixa i por.
Bramo, udolo i crido!
De terror, misèria i por.
Por i més por!
d'un crit.

Aurë alaseva hehtala 2009 (Dia de l'orgull friki 2009)

2009-05-25T14:25:00.005+01:00

Ja se que darrerament, sis mesos, estic inactiu, però avui és dia de joia i celebració i suposo que algú fins i tot es sorprendrà de llegir-me després de tant de temps. Celebrem el dia de l'orgull friki i com a bon representant d'aquest grup us demostraré el meu domini del Quenya, l'idioma que Tolkien va inventar i després va vestir amb la seva obra literària (i no a l'inrevés com molta gent creu).
Us he escrit un senzill haiku (el meu quenya tampoc és cap meravella...) dedicat a tots els frikis!

Haiku Quenyanen:

Onna hehtala,
nwalka morna ambaren
nai hira sikil

Èsser friki,
cruel i fosc destí
tan de bò trobis la llum

Los marfantos del Delta

2008-12-03T00:03:00.005+01:00

Avui toca un post de caire més clàssic (Si, clàssic tu, que fa més de dos anys que escric cosetes per aquí)

A les nostres terres els morts vivents també ronden. Se'ls coneix com a marfantos o marfantes. (Encara que marfanta te altres connotacions, consulteu el DCVB). Sempre tenen gana i romanen assedegats dels càlids fluxos vitals dels mortals. I les seves ànimes contaminades emmetzinen tota altra ànima que atrapen i converteixen a la víctima en company de tortures i sofriments sense fi, entre les gèlides llacunes hivernals del delta de l'Ebre.

Conta la llegenda que al mes profund dels marjals del delta hi havia unes galeres per als presoners més terribles i despietats del Regne d'Aragó. Bèsties humanes engendrades en la violència de les guerres medievals i sota la terrible pressió del paganisme i la inquisició; afartats de plaers més enllà dels sentits humans, de les delícies més prohibides i inimaginables i que fins i tot farien empal·lidir als romans més depravats de l'era de Cal·lígula, i torturats després amb els mètodes més salvatges, terribles i fascinants de la imaginació visceral de la santa inquisició. I confinada tota junta, aquesta escòria salvatge i infrahumana treballava de sol a sol, fos el dia més cruent de l'hivern o el dia més abrasador de l'estiu, assecant llacunes infestades de mosquits, sangoneres i malària.

Fins que un dia, a primers de desembre, Saturn i Venus alineats amb la lluna aparegueren pel sud-oest poc després de pondre's el sol. L'influx malèvol d'aquests astres i tota l'energia negativa que acumulava l'entorn i tota la que havien acumulat els condemnats al llarg de les seves maleïdes vides va esdevenir tant poderosa que esguerra els límits de la nostra dimensió i obrí una escletxa a l'infern. Els esperits malignes dels presoners, magnificats per l'influx demoníac de l'hades, van esdevenir lliures del cos mortal i els posseïren amb fruïció. Uns als altres van començar a devorar-se en una orgia extàtica de sang, vísceres, xiscles i gemecs ofegats. Els que varen quedar en peu, al final de la follia, van esmunyir-se per entre les llacunes i no se'n va saber gaire cosa més.

Però conta la llegenda que quan s'alineen Saturn, Venus i la lluna als Ports, a les llacunes del Delta de l'Ebre s'obre aquesta escletxa cap a l'infern i els marfantos cerquen qualsevol alè vital per alimentar-se i escampar la seva maledicció al llarg dels segles.

Somni de Plaer Lluent

2008-11-28T01:25:00.006+01:00

Aquest poema està dedicat al meus amics René i Càterin. De tot cor, desitjo que us agradi.

Somni de Plaer Lluent

Visc un somni de plaer lluent
censurat al llindar del dolor.
Flames porpra brollen del cor
inundant els ulls i la ment.

Emergeixo de la vida gris;
trobar-te ha estat un regal.
Junts anirem fins al final
d'aquest viatge ple d'encís.

Somni de plaer lluent, ets amb mi.
Guardes el meu son de la foscor
i l'omples de llum guiant el camí

Somni de plaer lluent, meva claror.
Guardes el meu cor del funest destí
i l'omples del més dolç amor

Resolució del concurs de relats breus d'Hespèria.

2008-10-13T21:41:00.012+01:00

«L’androide mossega el gelat amb passió fingida. Un regalim de nata rellisca comissura avall, i fa malbé circuits d’importància decisiva.» - Va recitar el poeta. -

El públic va romandre un segon en silenci, embadalit, i, de sobte, va aixecar-se aplaudint i xisclant de joia. Els assistents van saber apreciar l'obra; la idea de l’androide que vol ser humà, fins i tot fingint els plaers més rudimentaris com llepar un gelat, els va captivar, tot i que el seu desig de ser humà, i per tant de desafiar el seu creador, implica un càstig gairebé diví. I els subtils homenatges al realisme màgic; circuïts decisius malmesos per una frivolitat gèlida fingida amb fredor... L'auditori frisava. Era magnífic; una sublim mostra de poesia de peu piulador. J.M. Tibau, lluint amb orgull la recent guanyada Corona d'Heli Sòlid, que l'identificava com a mestre piulador, va agrair al públic aquesta ovació i va deixar pas a la poetessa Aina, que lluïa l'Accèssit de Neutrons

«El segon model arribava ben embolicat quan el primer es desendollava del món. Va deixar una nota de comiat que ningú va saber llegir.»

L'ovació es va tornar a repetir. L'Accèssit era merescut amb honor. L'autora deia molt amb un senzill suggeriment, encertava el to i la intensitat de l'objectiu. Havia condensat la història amb una sola piulada, subtilment havia descrit el present i albirava un futur incert, com el més real dels futurs.

Després van anar recitant la resta de piuladors, poetes del peu piulador, de 140 caràcters. Escriptors condensats, històries eternes i atemporals.

Del futur i del present,
del passat i d'abans del passat.
No hi ha res oblidat,
tot es recorda en un somni clarivident.

Moltes gràcies a tots per haver participat al concurs. Sou literatura, inspiració i poesia.

Homenatge a Gerard Vergés

2008-09-25T23:23:00.006+01:00

Jo vaig conèixer a Gerard Vergés com molta gent de la meva generació; a la classe de literatura catalana de Manel Ollé a l'I.B. Joaquim Bau. Llàstima que per a estudiar-lo a ell vam passar de puntetes per la resta de la literatura catalana...

En aquell moment ja em va agradar i recordo haver-lo rellegit alguna vegada. I com que als dos ens agrada molt Ausiàs March he triat aquest poema. Gaudiu-lo com jo ho he fet més d'un cop.

Havent llegit els Cants d'amor del cavaller Ausiàs March

Aquesta nit estic tristíssim. Tanco,

flor de Gandia, falconer del rei,

sobre el teu llibre els ulls cansats. Ressonen

els versos amples i fragants, com la

remor del vent entre florides branques.

Lluny és Teresa, i gairebé no dius

ni el nom ni l'hora ni el secret delit.

Tant l'has besada en somnis, que coneixes

—més que el marit— aquell tremolor

lleu del llavi roig i de la sina blanca.

Però el temps, Ausiàs, en va transcorre.

I sols et queda el persistent desig

del ver amant que, contra tot, espera.

Que'ls amadors han en continu esper.

Haikus Tardorencs

2008-09-21T01:16:00.004+01:00

M'apetia escriure haikus. Així que he aprofitat aquesta dèria lírica que arrossego darrerament i us en poso uns quants. No són gaire de l'estil que esteu acostumats en aquest bloch, però hom ha de variar una mica; a veure si després direu que estic estancat.
Que els haikus són poc originals? Mmm... discutible. Que fer-ho sobre la tardor és encara menys original? Potser sí. Que faig el que em ve de gust? Doncs sempre que tinc ocasió. Us els poso i ja em direu el què.
Itadakimasu!

Una fulla bruna
balla, amb un glop de vent.
L'arbre ja té son.

-

Apareix al bosc
un cadàver. Dos mesos.
Brollen rovellons.

-

Tinc un panellet
ben dolç i ple de pinyons.
Al got mistela.

-

Cada dia més fred
vent de dalt. Boira al matí.
Castanyes al foc.

-

Fosqueja el cor
d'un mort. La nit és clara.
Fan festa els difunts.

-

El destí humà
resta incert. Ja és tard.
Dajjal ha arribat

Primer podcast des de l'Infern

2008-09-13T18:01:00.010+01:00

L'altre dia Jacme va penjar un podcast d'una poesia meva. Això m'ha animat a tastar aquesta eina i la veritat que és molt interessant. Jo no en tinc ni idea de fer-ne, així que ja em perdonareu pel resultat; altrament cremareu a l'infern. Es tracta de la poesia "El cant de la garsa" que un sevidor va publicar recentment (per als meus estàndards) en aquest mateix bloch.

Sento el Cant d'una Garsa

La sang del sol es vessa pels Ports.
Passejo per Roquetes cercant la pau
que m'han dit es reserva als morts
L'angoixa no em deixa sortir del cau

Del cim de Caro veig flames i foc
i s'encén Coll de l'Alba i Tortosa
No veure el teus ulls és un roc
que em trenca el cor i la mort disposa.

Sento el cant d'una garsa des d'un pi
Xiscla i xerra, un xic esguerrat
M'endevino un malastruc destí.

No sé que passa, tot s'acabat.
Es pon el sol, no veuré el matí.

Jo no hi sóc. El món m'ha guanyat.

11 de setembre 2114

2008-09-11T20:55:00.004+01:00

Sang
de cent mil soldats,
Màrtirs morts, enterrats, oblidats...

Corre per les venes de turons i prats
Roman delerosa que canvien els fats
de la catalana terra
i dels que hi som nats
per donar-nos forces per als futurs combats
que convertiran
aquest país
amb el més gran dels estats !

Visca Catalunya i bona diada a tothom!

Sento el Cant d'una garsa

2008-07-29T15:42:00.004+01:00

Isarn, Capítol IV

2008-07-09T23:26:00.004+01:00

Isarn es despertà xop de suor. Havia estat somiant, però no se'n recordava tot i que una sensació inquietant romania. Se sentia angoixat, ofegat, aixafat, brut. Com quan esbudellava els animals el dia que feien matança, com quan al cementiri feien un clot i descobrien que feia poc algú havia fet un enterrament clandestí i els tocava desfer-se de cadàvers en descomposició, ulcerosos i plens de cucs, unflats per la humitat i els gasos putrefactes. També hi havia ràbia; cremava per dins amb un neguit intens com d'una febre exòtica.

Ja no va poder dormir. Va esmorzar més per obligació que per ganes i va enfilar cap al cementiri mentre per l'horitzó s'anunciava l'alba. Avançaria feina i així, amb sort, a mitja tarda ja podria anar-se'n a casa. A mesura que s'apropava s'adonà que un càntic, hipnòtic i repetitiu com un grotesc mantra, creixia en intensitat:

Ia Shub Niggurath Ia Yog-Sothoth

Enkai n'gao ie mekili nagaroth

Concentrat com estava amb la ignominiosa melodia gairebé no es fixà que les portes eren obertes. Era impossible que estigués l'enterrador; sempre venia després de missa de sis. Aquests càntics li recordaven aquells que havia sentit la nit que va veure allò; quan la misteriosa, gairebé terrorífica, parella havia entrat a la més antiga de les criptes. La nit que més por va patir, la nit que no pot explicar a ningú, la nit que l'enterrador li va dir que borres de la seva memòria, la nit que no oblidaria mai. Mai podria oblidar la cara d'aquell home, d'aquell ésser.

La mateixa cara que li estava somrient a l'entrada del cementiri.

L'OVNI d'Aldover

2008-06-19T14:25:00.003+01:00

Una nit, farà uns vint anys tot el poble d'Aldover va sortir esperitat i deien que havien vist un ovni. Això fou un anècdota que va córrer per les nostres terres fent riure a molta gent, però fent quedar molt malament als doverencs, ja que aquest fet va coincidir amb l'estrena del canó làser de la discoteca Karibú de Roquetes. Molts deien haver vist la llum riu amunt, encara que tenien certa confusió sobre els detalls.

Jo us explicaré la vertadera història.

Era un vespre a principis d'estiu quan V. Gisbert estava pescant a la vora del riu quan va veure una llum al cel, riu amunt. De seguida anà corrent al bar i cridà als que hi havien per a veure-ho.

Als pocs minuts, a la plaça, hi havia congregada la majoria de la població. Poc a poc anaven veient que la llum es feia més i més gran i s'anava definint un forma lenticular, allargada, brillant i un brunzit lleuger però intens anava creixent en intensitat. En un obrir i tancà d'ulls es situà sobre seu, era tan gran com tot el poble i el brunzit s'acabà. Una llum intensa els encegà.

Quan van obrir els ulls es trobaven en una sala asèptica de llum difusa i claror matinal. No hi havia més mobiliari que una bancada apegada a les parets. Van seure allí, no hi havia portes i tenien una sensació narcòtica al vel del paladar.

Tampoc i havia finestres i la llum pareixia emanar de les parets mateix, com si aquesta fos transpirada pel barandat. Van perdre la noció del temps, però de quan en quan sentien uns xiuxiuejos inquietants: Tekeli-li Tekeli-li

Poc a poc anaren adormint-se. Quan l'últim dels doverencs va quedar inconscient va aparèixer una porta d'on semblava haver només paret. Dues criatures d'aspecte indescriptiblement ultraterré, grotescament concebudes per una ment prototemporal i definitivament fora d'aquest món. Sort que eren tots dormint, ja que una ment humana no està preparada per a concebre una varietat tan àmplia de conceptes escatològics tan contraposats i paradoxals; tan sols eren versemblant perquè existien. Amb uns obscens tentacles peluts i llefiscosos, que els sortien del que semblava ser un apèndix movible ple de bilis en constant erupció a la part superior, van agafar els pobres vilatans d'Aldover i els van portar de dos en dos a una sala on hi havia un instrumental caòtic i mostres de teixits exòtics o familiars en vitrines, com si fossin trofeus.

Hom no sap que els van fer allí, tan sols que la perpetuació d'aquesta espècie primigènia i alienígena necessita aquestos processos per a perpetuar-se.

I ho fan cada vint anys.

(Foto original de Jordi Perales; gràcies )

Hespèria

2008-06-13T07:40:00.003+01:00

Conten els historiadors que la primera gran flota romana era formada per més de cent cinquanta naus de guerra. Salparen totes cap a Cartago preparades per a la lluita, però pel camí els atrapà una tempesta sense precedents; no totes les naus que van perdre van afonar-se en aquella tempesta.

Els timbals retronaven per la bodega d'esclaus esclafint més fort i més ràpid que els trons de l'exterior. El capità, a coberta, menava el timó amb mà experta, però les corrents i els vents l'arrossegaven cada cop més lluny de l'armada romana; gairebé els havia perdut de vista. Ones grans com a temples demanaven tota la perícia dels mariners i sobreviure era més important que reagrupar-se.

Hores més tard, amb el mar totalment immòbil agraïa als déus haver-se salvat i es plantejava com tornar, tot i estar totalment desorientat. La immensa quietud era acompanyada per una boirina baixa ran d'aigua, no s'alçava del metre. A la llunyania començaren a sentir un so, com d'un esquitx, un cop i un altre. Després més fort, més prop i amb una profunditat que posava els pèls de punta pel que suggeria . Els tripulants miraven enllà, cercant el possible origen d'aquest so, quan de sobte s'alçà una criatura gegantesca, de coll alt i mirada reptiliana, ullals esmolats i escates ominoses. Els mariners varen córrer per coberta cercat refugi, però abans la bèstia se n'emportà un a la boca amb un ràpid moviment. Els timbals tornaren a sonar, més forts que durant la tempesta. El drac atacava una i altra volta, molts cops destrossant trossos de l'embarcació. Mariners i soldats, esclaus i romans, remaren com un sol home; el capità, avisat pel vigía enfilà cap a una petita illa que s'albirava a l'oest. Cada cop eren més prop, però cada cop perdien més homes ja que la coberta estava destrossada per un costat i la criatura atacava els remers de la primera bodega d'esclaus. Però quan eren a mitja milla de l'illa la bèstia gira cua de cop, tal com havia aparegut havia marxat.

Arribaren a la costa i van veure que l'illa no era gaire acollidora. Arbustos espinosos, arbres secallosos i herbes malastrugues cobrien la petita extensió de l'illa. Petits monticles espurnejaven el paisatge, amb una regularitat inquietant. Altrament havien desembarcat en una cala protegida, gairebé un port natural, que els permetia descansar i reparar la nau amb certa calma. Durant tota la tarda recolliren la poca llenya que podien aprofitar i les reparacions avançaven; a la nit estaven esgotats, havia estat un dia molt llarg. Dormien tots, fins i tot els que feien la guàrdia havien caigut sota l'influx de Morfeu.
Un soldat s'alçà inquiet, un so reptant, un rossec com d'ossos, dent contra dent l'havia perseguit en somnis. Va mirar al seu voltant i es posa a xisclar, una legió d'éssers putrefactes envaïa el campament, s'estaven menjant als seus companys després d'haver-los matat mentre dormien. Amb l'escut i l'espassa va fer sonar l'alarma. Els soldats espaordits i desorientats cridaven com porcs a la matança, però aconseguiren reagrupar-se. Hi havia massa engendres i havien tingut massa baixes, només podien pujar a la nau i resar pels que deixaven a terra.

Només quedava un terç de la tripulació inicial i romanien en silenci. Navegaven amb vela, no hi havia prou remers i el timó no s'havia pogut reparar. A la seva esquena l'alba s'anunciava lentament, però no millorava els ànims de ningú. De sobte el mar començà a brogir, l'aigua semblava bullir. Un so agut i gemegós emergia entre la cacofonia marina. Per estribord aparegué de sota l'aigua un espècie de nau lenticular, metàl·lica i que emetia una llum intensa. Com si això obris la veda, per totes direccions apareixien més naus d'aquestes, amb les mateixes característiques. Hagué homes que ja no van pode suportar tanta pressió i es llençaren al mar. Altres no van tenir opció ja que amb tant moviment el mar enfollí i la precària embarcació va cedir per tots els costats. Els homes s'agafaven a les fustes com podien, però la majoria estaven al límit de les seves forces.

Gairebé al migdia un centurió romà es despertava, era a una platja verge. Hi havia companys seus inconscients i els anà a despertà. Amb el mar a la seva esquena miraven cap a l'oest.
- On hem anat a parar? - preguntà un.
- Jo ho sé.- va dir el centurió - Hem vist el Drac de l'Oest, hem visitat l'illa dels Necròfags i hem vist salpar les Naus dels Déus!

- Benvinguts a Hespèria!

Isarn, Capítol III

2008-06-08T16:20:00.003+01:00

La vetllada era magnífica. Música lleugera, d'un quartet de corda, omplia l'estança suaument junt amb la llum càlida de les espelmes. Els sacrificis havien estat de molt bon gust. Nois i noies joves molt ben disposats i amb una actitud sumisa molt reconfortant; els crits i les rebel·lions sempre destorbaven la quietud. S'havia ben afartat de sang i havia gaudit jugant amb les ànimes dels damnats abans de devorar-les en nom del seu déu. Però ara havia de marxar.

Durant els darrers tres segles havia anat cercant l'antic santuari perdut de Yog-Sothoth. Avui ho havia celebrat amb la seva germandat d'ànimes desterrades. I en pondres el sol pujaria al carruatge amb la seva consort.

Volia veure de primera mà allò que havia llegit i rellegit un miler de vegades al Neconomicon. El temple blasfem de Yog-Sothoth era el lloc més poderós en aquesta capa dimensional, en aquest pla d'existència. Un cop veiés amb els seus propis ulls que aquest era l'autèntic temple, començaria els preparatius.

Necessitava el sacrifici d'un milió d`ànimes i això requeria temps.

El paisatge gèlid de les praderies glaçades el reconfortava ja que sintonitzava perfectament amb la seva ànima. Els sotracs inevitables dels camins rurals era l´únic que el feia, de tant en tant, tornar a la realitat del carruatge. fins que tres dies després arribaren a un petit cementiri d'una vil·la mitjana. Les portes romanien obertes tot i l'hora que era; l'enterrador devia tenir feina. Ell li'n donaria més.

Avançaren tots dos lleugerament, desplaçant-se per sobre la compacta boirina que no s'alçava un pam de terra fins que atrets per la poderosa energia del temple trobaren una cripta molt antiga, erosionada i coberta de vegetació feréstega. Allí, davant la porta, entonaren els càntics gnòstics apresos feia tants anys i que tants i tants cops havien repetit. Les portes s'obriren lentament i descendiren a la profunditat de la terra mentre aquestes es tancaven.

Primer havia pensat matar el noi de seguida, però li vingué al cap una idea molt millor. El noi seria l'elegit; aquell qui li portaria el milió d'ànimes.

El miratge de la joventut a l'albir d'un somni.

2008-05-29T23:56:00.005+01:00

Permeteu-me posar una poesia. Desitjo que us agradi.

El miratge de la joventut a l'albir d'un somni.

Vent de dalt a l'abril pels carrers foscos,
gèlid com les acaballes d'un sospir etern.
Anys enrere udolaven els llops als boscos;
ara, els llops i els boscos, cremen a l'infern.

I jo també cremo amb la força d'aquell
que no coneix la nit, que resta innocent
com el lleuger cant matiner d'un ocell,
com el terrible i senzill udol del vent.

Els damnats supliquen des de les creus
i l'Ebre passeja suau sota el pont de l'estat
jo tinc per a mi tot el món als meus peus.

Passo per Ferreries, sento un esclat
Caic, tot és fosc . Sento veus.
Ara no. Ja sóc mort, ja sóc nat.

Dia de l'Orgull Friki 2008

2008-05-25T17:55:00.005+01:00

Hola a tothom i felicitats!! (si veniu aquí sovint o heu arribat cercant quelcom probablement sou frikis).

Darrerament estic desconectat. Els posseïts ja no són com abans i el meu esclau humà, el que escriu això, se les empesca per estar tots els dies a totes hores ocupat! Però avui he aconseguit fer-lo creure i posar-lo davant de l'ordinador.

Aquest será una entrada reivindicativa. Sóc friki i orgullós. Jugo habitualment a videojocs i jocs de rol (bé aquests quan puc), miro tot tipus de sèries i pel·lícules de ciència ficció, fantasia, aventures, ...; i llegeixo llibres de temàtica fantàstica a diari i estic trist perquè en la nostra literatura no se'n troben.

Es veritat que molts llibres d'aquestos tenen una qualitat literària mínima, però d'altres són vertaderes joies, veritat Anna ? Jo esric un tipus de literatura fantàstica adaptada a la meva terra. Vull donar-li un grau de prestigi; com li comentava al Jacme en una entrada recent, el gènere fantàstic està dintre de la literatura catalana considerat al nivell de la premsa rosa o la guia telefònica. Escriure en aquest estil em resta el 90% de possibilitats d'assolir un reconeixement a cert nivell, fins i tot dintre de cercles blogosfèrics, catosfèrics o com es diguin...
Altrament he rebut elogis d'amics i coneguts, i no tant coneguts en algunes entrades en alguns blochs i sé que tindria seguidors fidels si pogués, que no és el cas, mantindre una regularitat en la publicació. Per tant estic molt segur i animat del que faig.

Soc friki i orgullós, digne, i fidel als meus principis que són això: meus i prou. No he de demostrar res a ningú; qui em vulgui llegir benvingut i a qui no li agradi, doncs ho sento però sóc així.

Salut a tothom i us deixo un youtube que diu això: "I'm a nerd". (Recordo a la clientela que l'equivalent de friki no es freak, que vol dir monstre o persona grotesca. Nosaltres responem a l'accepció de friki que equival a nerd)

Edifici dels Jesuïtes de Roquetes

2008-02-03T03:11:00.001+01:00

Aquest dissabte el meu posseït a la terra, aquest que ara mateix escriu això, el meu instrument de comunicació, ha assistit a l'ebrebloc. Ell atentament ha escoltat el que allí es deia i ha socialitzat amb la classe bloguista. Però jo, com que era al submón espiritual, no hi parava massa atenció fins que he fet una coneixença. Em vaig trobar un jesuïta mort feia més de seixanta anys. I m'ha contat la seva història.

Aquest senyor quan era jove estava enamorat d'una pagesa rica de Roquetes. Ell era masover de la família d'aquesta i cada dia sospirava per que ella, algun dia, li fes cas. Però no era així. Succeí un dia que aquesta noia caigué malalta de tuberculosi i li donaren sis mesos de vida. Joan, que així es deia el noi, resava a Déu totes les nits per la curació d'aquesta, però dia a dia anava empitjorant.

Cinc mesos més tard la noia va entrar en l'agonia de la mort; li quedaven dies, hores. Aquella mateixa nit que va saber que el seu amor platònic moriria, tornà a resar, però no a Déu, sinó a qui volgués escoltar-lo. I així fou que vora les tres de la matinada trucaren a la porta. Era un senyor de mitjana edat amb un vestit molt elegant i accent de Barcelona; o sigui un personatge totalment fora de lloc a la Roquetes de l'època i a aquella hora intempestiva. Es va presentar com a portaveu d'un grup d'experimentació en cures de malalties greus i que havia sentit que una noia del poble era a punt de morir. El va confirmar-li la notícia i li pregunta perquè havia anat a cercar-lo a ell precisament. Resulta ser que la tècnica experimental requeria una persona que estimés amb tota l'ànima al malalt i s'havia assabentat que ell complia aquests requisits. Ell digué que faria el que fos per a què la noia es guarís. Bé, només havia de donar la seva ànima i la noia es salvaria.

Aquesta informació el deixà glaçat durant uns segons, però la passió o idiòcia adolescent, el varen fer tirar endavant. Firmà amb una gota de sang. La noia al dia següent miraculosament s'havia guarit. Joan boig d'alegria l'anà a visitar i li va dir que ell l'havia guarit, que havia parlat amb un senyor que faria que es posés bé, que l'estimava... i ella el va rebutjar, el va repudiar. Aquest pagesot analfabet que s'ha cregut! Van fer-lo fora de la feina i li van dir que no s'apropés mai a la seva filla, a la pubilla de la casa.

Vagarejant i sense feina va fer cap als jesuïtes i allí el van agafar per cuidar fer de conserge. Poc a poc, i amb paciència el van educar i va resultar ser un xicot molt intel·ligent. Al cap d'uns anys va ingressar a l'ordre superant totes les expectatives amb escreix. Perquè Joan va veure que si hi havia la possibilitat de recuperar la seva ànima era a les biblioteques vaticanes. Ja havia fet el primer pas, ingressar a l'ordre.

Dotze anys va tardar en arribar a Roma, però va poder recórrer totes les sales de la biblioteca. Després de cercar mes i mig va trobar el Pseudomonarchia Daemonum on s'explica que el contracte té una sortida, encara que costa la vida del qui l'ha signat. El suïcidi no era vinculant; només perdria la seva ànima si la seva mort era fortuïta.

Estigué rumiant durant uns anys, però era inevitable. Una nit entrà a la farmàcia, preparà una barreja d'herbes molt concreta i s'empassà la terrible poció. No tingué temps de deixar el got a la taula.

Però els suïcides no transcendeixen; romanen entre nosaltres, al submón. I allí, a l'Ebrebloc, me'l vaig trobar i m'ho va explicar. Era una història fascinant li vaig dir, però sabeu que? Hi ha una clàusula al contracte que diu que si el suïcida entra en contacte amb un dimoni aquest se'l pot endur a l'infern i reclamar la seva ànima... I així ho vaig fer! Hahaha.

Habitació 14, Hotel Siboni.

2008-01-20T23:57:00.008+01:00

Avui en dia al carrer de l'Àngel número 6 trobem la preciosa façana modernista de l'antic Hotel Siboni. Aquest era un dels emblemàtics establiments hostalers de la ciutat de Tortosa de finals del segle XIX i bona part del segle XX. Però molt poca gent sap la macabra història que va ocórrer pocs anys després de la guerra civil. Potser perquè la guerra mateix va ser igual de terrible.

A l'edifici de l'hotel Siboni hi ha una habitació oculta. Resta tapiada d'ençà que fenòmens paranormals van acabar amb la vida de dos hostes, un treballador i un capellà enviat pel bisbat.

Tot començà un cop acabada la guerra civil; l'hotel va tornar a obrir sota una nova direcció que desconeixia el passat del negoci. Mentre va durar el conflicte bèl·lic no s'allotjà ningú, només en casos comptats a milicians republicans, ja que la proximitat al riu va fer témer als propietaris que el destruïssin; però aquestos van haver d'exiliar-se a corre cuita un cop va determinar-se el rumb històric.

Els nous amos obriren les portes amb un personal renovat i amb ànims de remuntar una postguerra que semblava crua. Però la primera nit, al voltant de les tres de la matinada l'hoste de l'habitació 14 demanà que el canviaren a meitat nit. Com que acabaven de començar, no li preguntaren res més i accediren, encara que amb la mosca al nas. Això es va seguir repetint amb tots els hostes que anaven allotjant-se en aquella cambra. Fins que una nit l'home va decidir quedar-s'hi ell. Uns crits esgarrifosos el van despertar i un sotrac inexplicable feia trontollar el llit com si anés amb un tren desbocat. L'home, pietós com era, va portar una imatge de l'Àngel de la Guarda i la va posar a la tauleta de nit i semblava que allò es calmava.

I calmat va romandre fins que un matí una de les noies de cambra va caure desmaiada després d'un xiscle espaordidor; l'habitació 14 apareixia coberta de sang, els budells de l'hoste estaven escampats per l'habitació i els òrgans interns es trobaven als llocs més insospitats. Aquest senyor, agnòstic havia llençat la imatge de l'Àngel de la Guarda a la paperera; però ningú no se n'adonà amb tot aquell bé de Déu. Tot i el dantesc espectacle, els amos del Siboni veient la mala propaganda d'aquell fet van intentar d'amagar-ho amb un cert èxit. No va transcendir. Un mes més tard va tornar a succeir.

No ho podien amagar més, les autoritats van prendre cartes sobre l'assumpte, encara que no van fer córrer la veu per no crear alarmisme; però van avisar al bisbat.

El bisbe en persona va escoltar els fets relatats de primera mà per part dels treballadors i gerents de l'hotel. Era evident que algun éns del més enllà buscava venjança. Mossèn Magrinyà, exorcitzador oficial de l'església catòlica, fou l'encarregat de preparar la cerimònia d'expulsió del dimoni del Siboni. Un dels empleats, Josep Nolla de l'establiment l'ajudaria.

Mossèn Magrinyà anà al l'hotel a mitjanit. Josep, el mosso, ja tenia l'habitació preparada. Les habitacions de dalt i les de la mateixa planta eren buides. El capellà preparà els estris mentre el noi feia guàrdia; un lleuger tremolor va sentir-se per tot. Mossèn Magrinyà va tranquil·litzar al xicot i tot seguit inicià l'entonació de l'exorcisme:

Deus, in nómine tuo salvum me fac, et virtúte tua age causam meam.- Un plany esgarrifós va començar a sentir-se per l'habitació mentre els mobles començaven a trontollar - Deus, audi oratiónem meam; áuribus pércipe verba oris mei.- Josep va caure de genolls agafant-se la panxa amb les dues mans, amb crits esgarrifosos - Nam supérbi insurréxunt contra me, et violénti quasiérunt vitam meam; non proposuérunt Deum ante óculos suos.- De sobte el noi va començar a retorçar-se pel terra mentre un so sord i tou li sortia de la panxa, seguit d'una explosió de sang vísceres i xiscles esguerrats- Ecce, Deus ádjuvat me, óminus susténtat vitam meam.- El capellà no defallia i la seva veu retronava per l'habitació.- Retórque malum in adversários meos,- El mosso jeia mort, però el plany ultraterrenal va incrementar-se i el tremolor de l'habitació es convertí en terratrèmol.- et pro fidelitáte tua déstrue ilos Voluntárie sacrificábo tibi,- Mossèn Magrinyà va caure de genolls. La cara congestionada i plena de suor eren mostra de l' intens dolor que sentia, però seguia entonant el càntic i llençant aigua beneïda- celebrábo nomen tuum, Dómine, quia bonum est. -La intensitat pujà, era una tempesta de caos, de planys i tràfec d'objectes d'aquí cap allà. El capellà es contorsionava pel terra; encara no defallia - Nam ex omni tribulatióne eripuit me, et inimícos meos confúsos vidit óculos meus.- Amb un orgiàstic zenit el maremàgnum acabà, els budells del religiós s'havien sumat als del treballador de l'hotel, puix encara no era mort. - Glória Patri – .Es senyà i, finalment, expirà.

Les autoritats religioses varen obligar a tapiar l'habitació 14. No se'n va assabentar ningú. El bisbat va portar un vell paleta que els feia quatre feines de quan en quan per guanyar-se dos rals. Un dels mossos el va ajudar a posar els totxos al portal de la cambra:

- I com és que tapieu esta habitació?.- va preguntar l'home.

- Pos diuen que passen coses rares, saps? - contestà el treballador de l'hotel.

- No m'astranya... - digué misteriosament el vell – Me penso que va ser aquí auon se va suïcidar l'últim siginero quan lo van descobrir fa deu anys...

Isarn, Capítol II

2008-01-15T20:27:00.001+01:00

Al dia següent Isarn s'alçà ullat i molt cansat. No havia pogut dormir gaire degut als malsons. Però havia de treballar i l'estaven esperant a primera hora al cementiri, tot i que hagués donat qualsevol cosa per no haver d'anar-hi, però era inevitable; hi havia molta feina.

Va arribar abans que ningú, aprofitant que el seu oncle sempre anava a fer una cafè ans de començar la feina. Va anar de seguida cap a la cripta on la nit anterior havia vist entrar aquella fantasmagòrica parella. Estava tancada completament, hermètica. La única senyal que s'advertia per a l'ull inquisitiu era la pols que s'havia aixecat al llindar per la porta. Isarn va fer tota la força que va poder, però la porta seguia sense moure's.

- Xeic, que fots? - va cridar de cop el seu oncle - Vine aquí mecagondeu!

- Sí, ja vinc! - digué Isarn, absolutament ruboritzat per haver estat enxampat.

- Allí no vull que hi vaigues, m'antens - va dir molt seriosament l'oncle - aquell racó dóna malastrugança.

- Què? Sí? - va preguntar, estranyat per la sobtada seriositat - I com és això?

- Coses de vells - va dir- Tu domés fes-me cas, astem? Vinga, aspavila't i a la faena, que no te l'acabaràs.

Isarn va estar tot el matí sol cavant un parell de tombes a l'altra punta del cementiri, mentre l'oncle treia males herbes i les anava cremant. No parava de pegar-li voltes, el seu oncle sabia alguna cosa. Era evident, però també estava clar que tenia por i que seria difícil treure-li alguna cosa. Per tant havia de tenir cura a l'hora de parlar-li sobre el tema a l'hora de dinar.

L'oncle va aprofitar les brases de la foguera per escalfar dos tupins d'olla barrejada.

- Oncle, saps que ahir me'n vaig anar sense avisar - va dir Isarn.

- Sí, ja vaig vore tota la ferramenta ascampada tal com va caure - va contestar.

- Es que me vaig aspantar - digúe - me va paréixer vore algú pel cementeri-

- Pos seria algú - replicà l'oncle - dóna'm lo porro de vi, que no te'n cal tant.

- Però els vaig veure entrar a la cripta aquella - tot assenyalant a la part antiga del cementiri.

Un porró va caure a terra, el vi s'escampà per tot. L'oncle estava pàl·lid.

- T'ho has inventat - va dir - No... algú t'ho ha xarrat... qui ha sigut, QUI T'HO HA CONTAT!!!

La nit dels difunts

2007-10-31T21:36:00.001+01:00

Bona nit a tothom!!!
Avui surto de l'infern i us visitaré a tots... porteu-vos bè, deixeu-me algun regalet i potser no us passarà res!

Diu la Viquipèdia "Els difunts que fa poc temps que ho són surten del Purgatori per anar a conviure unes hores en companyia dels seus familiars, i llurs ànimes invisibles es presenten a la casa on vivien, per fer vida amb els seus. Si veuen llurs familiars tristos i condolguts per la seva pèrdua, senten un gran bé i en tornar al Purgatori són rellevats de la pena i lliurats cap a la Glòria; però si, al contrari, no guarden d'ells record compungit i es lliuren a l' alegria i els tenen en oblit, han de restar altra vegada al Purgatori, en espera d'un altre any o una altra circumstància que els en tregui."

Avui tots els vostres familiars i parents morts recentment us visitaran. Però heu de saber que de l'infern, de quan en quan, aquesta nit, com que estem de festa grossa, hi alguna ànima que s'escapa. Potser que algun enemic vostre us visiti. Potser que algun dimoni us esperi a la vostra habitació, que tanqueu el llum. Potser que sigui jo!

Aquesta nit el vel que cobreix el món dels vius i el món dels morts desapareix. Ja els antics celtes aplacaven les ànimes dels morts amb sacrificis i aprofitaven la màgia que sorgeix daquesta data per als rituals més sagrats. Els avis recorden que hem de posar espelmes per a qué les ànimes dels difunts trobin la llum i puguin sortir del purgatori. Recordeu que si no teniu cap espelma prop, podeu sacrificar un pollastre, gos o qualsevol altre ésser viu que sigui prop i us faci nosa; la sang ajuda a les ànimes a sortir de l'infern.

Isarn, Capítol I

2007-10-27T11:39:00.001+01:00

Aquesta història és un projecte de conte per capítols que aniré posant aquí poc a poc. Ja sabeu que la meua periodicitat és caòtica, ja que a l'infern el temps no es mesura.

La fosca s'estenia per la prada gèlida mentre el carruatge avançava solemnement. Els passatgers restaven immòbils, només pertorbats pels sotracs ocasionals. Les indumentàries eren passades de moda, i des de la llunyania no s'apreciaven més detalls. No s'apreciava l'estat lamentable de les teles, arnades i esfilagarsades. Tampoc no s'apreciava la palidesa extrema de les seves cares, ni els ull mancats de lluentor. El carruatge s'obria pas per la boira i ningú el veia.

Isarn jeia vora una làpida, descansant de la feixuga jornada. Havia cavat tot el dia, puix que demà hi hauria dos enterraments. Feia poc temps que havia començat a ajudar el seu oncle, l'enterramorts. Bevia tranquil·lament quan sentí un soroll, una dringadissa rítmica.Després veié el carruatge que avançava suaument cap a la seva direcció, fins que es deturà prop de l'entrada. Hi baixaren dues figures, una de les quals semblava femenina. Tot just havien baixat, el carruatge se n'anà tal com havia vingut. Ambdós personatges s'encaminaren cap a l'interior del cementiri i un cop dins s'aturaren un segon. L'home aixecà una mica el nas com si ensumés. Tot seguit s'adreçaren cap a la part vella del cementiri, la que era més a la vora de l'església i on es troben els mausoleus, alguns d'antigues nissagues oblidades.

Isarn contemplava l'escena totalment immòbil, absort amb la majestuositat dels actors, com si pensés que una intervenció seva la faria desaparèixer . Es va haver d'aixecar ja que els perdia de vista. Anà seguint les dues figures des d'una distància prudencial i sense fer soroll. Tot i així, hagué d'amagar-se un parell de cops, ja que en una d'aquestes aturades en les quals l'home ensumava, dirigí la mirada vers la seva direcció, encara que ell romania amagat. Finalment s'aturaren davant d'un mausoleu de marbre, cobert d'esparraguera boscana i d'herba de sant Jordi, i del qual no n'era visible el nom ja que la pluja i els vents i el pas dels anys l'havia esborrat. Lentament s'aproximaren i començaren a entonar un càntic greu i repetitiu, i la llosa de marbre massís s'apartà per deixar-los entrar. Un cop dins la llosa tornà al lloc amb un so contundent de roc contra roc, però el càntic, esmorteït per les parets, seguia sonant. Isarn resava des de feia una estona i es posava les mans a les orelles per no sentir-lo, fins que no va poder més i fugí espaordit cames ajudeu-me.

La fantasma de les rotondes

2007-08-24T13:00:00.001+01:00

Fa uns dies em vaig trobar amb un camioner amic i em va contar un relat sorprenent. Tots recordem que no fa encara un any un parell de noies que exercien l’ofici més vell del món a les rotondes de les nostres terres van aparéixer assassinades a sang freda. Doncs aquest noi afirma haver pujat al seu camió una d'aquestes i m'ho va contar.

Venia de la Jonquera al polígon de Tortosa a descarregar. Eren les dues de la matinada i fins les set no em descarregarien, i entrant per una rotonda vaig veure una xica rossa molt aseada i vaig pensar que ja sabia com pasaria l’estona que quedava... el sexe sempre feia passar el temps més ràpid.

La vaig pujar i el preu em va semblar raonable. Em va dir que sabia un lloc apropiat per a aturar el camió, discret i tranquil. A mi, com que tant me’n fot, vaig fer cap a on ella m’havia indicat. Era un descampat darrera d’una nau industrial que pareixia abandonada i on la llum de la lluna no hi tocava; era fosc, era perfecte.

Vaig preparar el llitet de la cabina, i em vaig començar a traure la roba. Ella es va començar a desvestir i de sobte vaig veure que tenia dos talls oberts a l’alçada del pit, però no hi sortia sang. Mig asustat li vaig preguntar què era allò, si era alguna malatia o res dolent. Em va contestar que aquestes ferides l’havien matat feia un any, ferides d’un camioner i que en conseqüència ella es venjaria devorant les ànimes de tots els camioners que trobés. I ho va fer.

I així, benvolguts lectors, és com el meu amic va arribar aquí, a l’infern.

Camions solitaris en paratges ocults amb tota la càrrega intacta i ni rastre del conductor... les noies de la rotonda! Bon profit noies!

Panxampla era templer!

2007-08-17T19:34:00.001+01:00

Sí, segons he pogut saber el famós bandoler de les terres de l'Ebre era en realitat un cavaller templer en una missió de vital importància; aconseguí complir-la, però li costà la vida. El robatori del tresor de la Cinta fou executat, no amb afany de lucre, sinó per recuperar un gran artefacte de l'ordre; hi ha qui diu que recuperà el Sant Graal de les mans vaticanes que el custodiaven a les profundes masmorres que hi sota les catacumbes de la Catedral de Tortosa.

Després del setge que sofriren els cavallers del temple a Miravet, últim reducte d'aquesta ordre a la Corona Catalanoaragonesa, foren saquejats tots els seus tresors. Els templers com tots sabeu eren, i són encara, guardians dels secrets merovingis i del temple de Salomó entre els quals destaca el Sant Graal i l'Arca de l'Aliança. Catalunya, acollidora dels Càtars, també obri les seves portes als Templers, però les pressions de la Santa Séu impediren que el principat seguís protegint l'Ordre.

Els dominics literalment saquejaren tots els recintes del castell de Miravet i encomanaren la custòdia dels tresors expol·liats als bisbat de Tortosa, sempre al costat de la inquisició. En un primer moment no s'adonaren exactament del que havien trobat, però el clergue encarregat de catalogar aquests tresors reconeixé immediatament l'artefacte sagrat. Aquest, col·laborador fidel del bisbe, li ho comunicà i amb el vist-i-plau del Vaticà acordaren que el subsól de la Catedral de Tortosa, era apropiat per a guardar-lo ja que aquesta està asentada sobre les restes de temples íbers, romans, pre-cristians i àrabs, fomant un conjunt de túnels i galeries subterrànies inexpugnable, ja que a més diversos pous camuflats en llocs estratègics protegeixen les rutes principals; només els iniciats coneixen l'única ruta secreta per arribar a les cambres més profundes i segures.

Panxampla, amb tot això en ment, tingué cura de fer-se un nom en el món del bandolerisme. Ni la meitat del que es conta dels seus crims és veritat; la majoria ho feien córrer els templers disfressats entre el poble. El seu viatge a França fou per a iniciar-se al nivell més alt de l'Ordre, ja que només aquestos eren permesos de tocar els objectes sagrats. També un templer jove entrà com a novici a la sagristia de la catedral i al cap de pocs anys, mitjançant incursions nocturnes als despatxos i dependències del bisbat i secrets contats després de molt vi de Batea, aconseguí saber com arribar a la cambra més protegida dels soterranis de la catedral. Així doncs tot estava preparat.

Com tots sabeu Paxampla robà el tresor de la Cinta. Fou una nit sense lluna, freda i boirosa. Ell i el jove templer/novici entraren per la porta de l'olivera sense fer soroll, entraren al jardí del claustre, lligaren una corda al pou i baixaren. El pou feia un sifó que permetia, després d'una remullada, sortir per un túnel transversal. Seguint les indicacions que sabien, després de creuar diverses bifurcacions, un pont sobre un petit torrent subterràni i baixar un bon tros d'escales romanes trobaren una passadís llòbreg i humit. Allí hi havia una porta ferrada, tancada amb pany i clau. Amb una mica de giny i paciència aconseguiren obrir-la, però dintre hi havia un guardià que arpofitant la sorpresa clavà una estocada al primer cap que asomà per la porta, el del jove novici. Panxampla, arriscant-se molt, li disparà una pistola que portava a la faixa amagada, veient que era la única manera d'aconseguir recuperar el Graal, tot i la possibilitat de fer saltar l'alarma. Amb el tresor al coll, avançà pel làberint seguint les marques que prèviament havien deixat i provà de sortir de la Catedral, però a la Plaça de l'Olivera hi havia un destacament de soldats fent guardia, així que optà per amagar-se, però sentia soroll per darrera seu, sentí obrir-se una porta, passos, veus xiuxiuejant, i sortí corrents pel carreró de Taules Velles fins al riu on saltà. Anà nadant fins al pont de Barques i des d'allí a Ferreries on va poder aconseguir un cavall, robat d'un estable desprotegit. Els soldats, que no li pergueren la pista del tot, el seguien a poca distància, però al anar muntat el van perdre de seguida. Tot i això veigueren que anava de cara a Roquetes i avisàren a la guàrdia civil que era a la vora.

La llegenda conta també que el tresor de Panxampla està amgat dins d'una cova a la falda del Port, concretament entre el Toscar i la Vall Figuera. Cert és que el bandoler anà a una cova localitzada allí, però l'esperaven cavallers de la seva ordre disfressats de comerciants, que via Alfara, Paüls, Xerta i enllà s'endugueren el Graal i el tresor de la Cinta cap a un lloc segur. Hi ha qui diu Montserrat. Ell però tenia que fugir per despistar els perseguidors, i tenia la intenció de fer-ho enviant-los cap al sud, però tans sols sortir de les muntanyes el trobaren. Fou interrogat i torturat, però cap paraula sortí de la seva boca, fins que quan l'executaren, sense que molta gent se n'adonés, amb l'últim alè exclamà: Deus lo Vult! (així ho vol Déu, antic lema templer).

Atacs Neandhertals Encoberts

2007-07-26T09:19:00.000+01:00

Segons les investigacions que he fet el darrer mes (no, no he estat de vacances) les plagues de mosca negra a la vora del riu, les onades de meduses a les costes de l’Ampolla, Riumar i La Ràpita, els núvols cada cop més nombrosos de mosquits que ronden pel Delta i totes les altres plagues que assolen les nostres terres tenen un rerafons més sinistre del que els mitjans de comunicació tradicionals i estudiosos de la matèria creuen.

A l’Europa de l’edat de pedra, a la superfície, convivien dues races humanes, els Sàpiens (ves a saber que estava pensant, o fumant, qui ens va posar aquest nom) i els Neanderthals. En aquella època nosaltres, encara sense tecnificar, teniem poders esotèrics que s’han anat perdent amb l’evolució científica; els nostres xamans eren poderosos i van fer fugir els neanderthals. No es va extingir, sinó que arran d’aquesta ofensiva taumatúrgica van decidir refugiar-se a les profunditats de la terra.

Un cop allí els problemes no van acabar, sinó que van tenir que lluitar contra les civilitzacions subterrànies que habiten el nostre subsól (Recordeu els Atlants i els Hiperboris) . Però van tenir un cop de sort; gràcies a la comunicació telepàtica de baix nivell que gaudeixen alguns privilegiats neanderthals van poder domesticar uns cucs gegants (3 metres d’ample i 25 de llarg de mitjana) que els han servit de recolzament logístic i d’arma a llarg termini contra poblacions enemigues o estratègiques; ja que aquests cucs s’alimenten dels recursos naturals de la zona on s’estableixen, però des de sota terra, on la seva presència passa desapercebuda excepte per petits moviments sísmics molt localitzats.

Degut a què a les terres de l’Ebre tenim un ecosistema molt particular aquests cucs no sobreviuen gaire temps (a banda que al riu subtèrrani que corre paralel a l’Ebre està poblat pels seus enemics naturals) i els Neanderthals, per tal de reforçar la seva posició i aprofitant el malèvol coneixement adquirit durant anys reptant pel subsól i les aptituts telepàtiques millorades dels seus psiònics, aprofiten qualsevol petita plaga que aparegui per la nostra zona per ampliar-la tan com poden i poder aconseguir així els seus caòtics plans d’expansió.

Ovnis, nazis i... sirulos?

2007-06-03T13:00:00.000+01:00

Des de les primeries del segle passat van arribar alemanys a Flix, a la Fàbrica. Treballadors i directius, gent corrent que venien a fer fortuna. Però més tard esclatà la guerra civil i Franco s'alià amb l'Alemanya nazi.

Aleshores començà el projecte Xlif, impulsat per la Thule-Gesellschaft, la branca secreta de les SS especialitzada en l'esoterisme. A canvi de les proves efectuades al riu i a la població civil van enviar enginyers per construir la central hidroelèctrica. (De fet la van impulsar ells ja que necessitaven l'embassament).

D'acord amb les teories de la Thule-Gesellschaft el nostre planeta té unes portes cap a un regne interior, anomenat Agartha; aquest regne fou creat després de la guerra termonuclear entre els habitants de Lemúria i de l'Atlàntida (que va donar com a resultat els deserts del Sàhara, el de Gobi, els d'Austràlia i dels del sud dels Estats Units.). Els supervivents van anar als refugis subterranis i van establir una nova civilització secreta dintre de l'escorça terrestre.

Els nazis, coneixedors d'aquest fet i amb la convicció de ser els descendents dels que van quedar a la superfície van estudiar les possibles zones d'entrada a aquest regne. Van concloure, després d'estudiar la zona des dels anys 20 i fent-se passar per treballadors de la fàbrica, que Flix a la llera del riu tenia una d'aquestes entrades subterrànies, però calia dissimular-la.
Se'ls ocorregué la idea del pantà. Les entrades i sortides per la porta serien gairebé impossible de detectar amb tanta superfície d'aigua.

La II Guerra Mundial va acabar, però els nazis que supervisaven les obres a Flix sabien la veritat: Els alts càrrecs, enginyers, científics i treballadors escollits havien emigrat amb submarins a l'Antàrtida, al territori de Nova Suàbia (Neu Schwabenland); una base subterrània amb una lleugera activitat volcànica que converteix aquella zona en un refugi perfectament habitable fora de l'abast dels satèl·lits.

Per tant va seguir amb el projecte i un cop realitzat el pantà van començar a enviar les senyals convingudes amb els seus superiors. Els plats voladors nazis (en concret els models Hanebu II un caça i els models RFZ-5 de càrrega) van començar a immergir i emergir de la porta de Flix, dintre del pantà.

Aquest trànsit secret es feia de nit i amb el beneplàcit de les màximes autoritats franquistes, que callaven tots els rumors. Només es van trobar amb un problema; els residus sòlids que es desprenien dels motors antigravitacionals dels aparells amb contacte amb l'aigua del riu (algun element únic en la seva composició) els feia fosforescents. Aquest fet no permetia la màxima discreció que requerien i estigué a punt de cancel·lar el projecte. Però un dels enginyers alemanys, que era un pescador entusiasta, es fixà en alguns peixos petits que es menjaves certes quantitats d'aquests residus, però com que eren minúsculs era gairebé impossible de fer desaparèixer totes les restes i aleshores se'n recordà dels sirulos que hi havia pels rius del seu poble, animals enormes que arrasaven amb tot allò que se'ls hi posava davant.

S'introduí aquesta espècie al pantà a finals dels quaranta. La brossa dels motors antigravitacionals era lleugerament tòxica per als sirulos, els quals morien i amb el pes d'aquests sediments queien cap al fons i es descomponien en pocs dies, no deixant cap resta de la seva existència. Però cap als anys setanta les evolucions dels reactors antigravitacionals d'implosió van reduir dràsticament l'emissió de residus, cosa que produí una explosió demogràfica en la població d'aquests peixos.

Si un dia pesqueu un sirulo i veieu que es podreix de seguida, amb certa fosforescència... ja sabeu el perquè.

A l'Infern també som freaks....

2007-05-24T21:22:00.001+01:00

Amb motiu del dia (25/05) de l'orgull friki (col·lectiu del qual en sóc un membre de ple dret) us he reservat una història que encaixa molt bé dins d'aquest panorama. Des d'aquí, des de l'infern, vull saludar a tots els amics i amigues frikis que em llegeixen i que molt amablement em votaran (a la dreta, topcatalà) si no volen que els cremi totes les figures / còmics / vídeos/ ordinadors etcètera mentre dormen... hehehe!

Hola Raffaela (o the ring versió ebrenca 1.0)
Darrerament han hagut una sèrie de morts estranyes entre els adolescents de les Terres de l'Ebre. Els rumors diuen que un vídeo maleït corre pel youtube i que de la pantalla de l''ordinador apareixen tota classe de criatures horribles, encapçalats per una cantant sexagenària rossa platí, que et xuclen el cervell i, el que és pitjor, et tallen la titoleta (o pepeta si ets noia) i finalment, després d'una lenta i dolorosa agonia, mors amb una cançó de discoteca dels 70 de fons.... Després de consultar amb els nois assassinats (que, com que eren uns porcots, van fer cap a l'infern i els vaig poder localitzar) he pogut constatar que el vídeo és aquest:

Atenció! Després de veure'l, encara que sigui per uns segons, la primera trucada que rebeu pot ser mortal... Heu de respondre correctament tan bon punt agafeu el telèfon; heu de dir "Hola Raffaela?". No morireu; potser us sentireu una mica imbècils, sobretot si esteu a la feina i us truca algú que mana o un client, proveïdor, una persona sensible, etc; però no morireu. (Això us passa per fer el batxiller per internet i no treballar...)
D'altra banda si us heu empassat el vídeo sencer, teniu un altre problema...

Salut i feliç Dia de l'orgull friki !!!!

Ps1: Vull mencionar altres blogs que han dit de celebrar aquesta diada tan peculiar:

Ps2: Si me'n deixo algun o també ho celebreu al vostre blog i no ho se m'envieu un correu i edito.

Riiing

Riiing

Animals morts per les Terres de l'Ebre

2007-05-02T19:14:00.000+01:00

Des de fa unes setmanes que s'estan produïnt misterioses morts d'animals arreu de les terres de l'Ebre.Cap senyal d'alarma. Cap petjada pels voltans. Cap soroll. Ni una gota de sang als cadàvers dels animals. Només un forat a l'alçada del cor.

Segons A. Gracià de Paüls, pastor de cabres, el gos no va bordar, però sí que va sortir corrents amb la cua entre les cames. Va trobar dues ovelles mortes. “I jo xulava al gos i li dia “vingos aquí, vingos gos malparit” i en això que veig dos cabres gitades i me va paréixer molt astrany. Pos no estaven mortes?”.

A Campredó C. Favà va trobar el seu gos mort. “Lo dumenge vaig aixecar-me prompte perquè vaig a córrer i mentre me posava los quets vaig sentir un cop fort contra la paret del pati. De siguit me vaig posar la jupa i vaig sortir. I allí estava lo gos, mort contra la paret.”

Als Muntells X.Casanova va trobar les oques mortes. “Lo més astrany de tot és que les oques fan ascàndol de valent. Sigue lo que sigue lo que les va pelar, va donar-se avio en fer la faena.”

Ja ho veieu... No se sap que és, encara que hi ha veus que diuen que el seu modus operandi és semblant al del chotacabras.

De fet vull que pensen això....

Boira

2007-04-19T19:41:00.000+01:00

De quan en quan una boira espectral cobreix el riu Ebre Aquesta s'arrossega com milers de serps alhora llepant amb les seves llengües bífides les fosques aigües. Sol aparèixer de nit i sembla que es vagi passejant riu amunt o riu avall, com un tètric núvol que volgués anar pel riu.

Aquesta boira estranya es produeix molt de tant en tant i anuncia alguna desgràcia propera. Però aquest fenomen no fa gaire que succeeix, només des de la desaparició del Vaporet Anita amb la riuada del 37. Les ànimes en pena que van morir en aquell tràgic succés vagen i vagen riu amunt, riu avall. No s'han adonat del que els va passar, senzillament segueixen navegant entre la boira.

Més d'una vegada, de nit, algú ha sentit un remor al mig del riu, entre la boira. Gemecs ofegats, planys i laments muts d'ànimes de morts ignorants de la fatalitat. Vaguen sense descans i sense destí, sense veure res més que el vapor que emana de les xemeneies de l'embarcació i cobreix tota la seva vista, sentint només el borbolleig de l'aigua al seu pas. Les seves tombes mai van ser ocupades i per tant el seu esperit no podrà mai aconseguir el descans, només els resta el llimb, a l'Ebre.

Fred i foscor els envolta cercant el caliu dels vius.. i pobre d'aquell, infortunat, que aconsegueixi veure el vaixell, ja que la seva ànima serà xuclada i formarà part del passatge d'aquest fantasma nòmada del riu.

Rusalka

2007-04-04T11:20:00.001+01:00

Rusalka és un esperit de l'aigua d'origen eslau.
A les Terres de l'Ebre tenim molta immigració dels països de l'est d'Europa i per tant els seus esperits també ens han arribat.

Arribà cercant una nova llar
amb eslava bellesa fora mida
a la vora de l'Ebre i prop del mar,
una noia jove perguè la vida.
Ofegada per les mans d'un enfollit
que per odi, enveja o bogeria
la va llençar al canal per la nit.

Al fons, plena de llac i porqueria
es desperta morta, plena d'ira.
Només vol justícia i venjança.
Encara que baix l'aigua no respira,
resa als dimonis amb l'esperança
de caçar l'ànima d'aquell que l'occí.

Per això amics meus, compte.
Si passeu pel canal, prop d'aquí,
i se us apropa una noia de sobte.
Bé podria se que fos aquella
que està cercant el seu assassí,
Bé podria ser que fos aquella
que us envie a l'infern amb mi.

La Vall del Marquès

2007-02-22T19:13:00.000+01:00

A Roquetes, a la dreta d'on comença la carretera dels Ports i a l'alçada de la via verda, trobem la Vall del Marquès. Enmig aquesta fèrtil explanada entre Jesús i Roquetes presideix una senyorial mansió testimoni d'èpoques pretèrites. Moltes són les històries que ronden de psicofonies, esperits, ombres, corrents de fred i estranys xiuxiuejos. De fet aquesta casa sembla haver estat abandonada precipitadament, de sobte i és molt peculiar adonar-se que és la única casa abandonada d'aquestes característiques de la zona.

Tot va començar a les primeries del segle XIX. Allí vivia una família de masovers en una humil casa de camp, de l'estil més comú, amb sostre de canyes i teules. Cuidaven les terres d'un marquès inconegut que es comunicava amb ells via un escrivent que els venia a cercar les rendes. Degut a que aquesta era i és una zona inundable els camps es negaven amb sediments amb les pluges i donaven excel·lents collites. El marquès n'estava molt d'aquesta propietat i fins i tot se'n gloriejava. Però un dia d'estiu succeí que la casa dels masovers s'incendià de sobte, propagant-se el foc als camps de la vora que estaven a punt de la sega; hi morí tota la família. Al mateix temps el vell marquès moria a Barcelona.

L'hereu, un noi ben plantat i molt trempat decidí fer-s'hi una casa senyorial per estiuejar. La feu amb tota mena de luxes; dues plantes amb finestrals ben grans, amplis jardins, una bassa per refrescar-se, una pineda per passejar i fer algun picnic. Tot convenientment prou allunyat de les poblacions del voltant, però alhora prop per mostrar la seva riquesa. Allí se celebraren festes nit i dia, vingué molta gent important d'arreu, es forjà l'amor d'una reina i la independència d'un poble.

Però les festes cada cop prenien un aire més grotesc. A Roquetes vingué gent estranya. Portaven robes cares però peculiars. Capes, barrets estrafolaris, barbes encara més ridícules, com de cabrits. Però la gent no se'n reia, més aviat els temien. Alguns eren estrangers.
De nit se sentien càntics en llengües inconegudes i focs de colors molt poc naturals.
També començaren a desaparèixer noies joves, segurament verges. I la por s'estengué.

Un jove jesuïta de la Torre d'en Gil festejava d'amagat amb una noia del poble. Un dia aquesta desaparegué i el noi començà a sentir els rumors que relacionaven aquesta desaparició amb la casa del marqués. Una nit sense lluna s'atansà, entre la vegetació cobert amb una capa fosca i observà. Sentí primer que cantaven amb una llengua probablement d'origen semític, tot i que no n'estava del tot segur. Més tard s'adonà que era un sabbath invers, una obscura forma de satanisme d'origen hebreu. Les invocacions a Baphomet li ho confirmaren. Alertat amb tot això pensà a demanar ajuda als seus germans de congregació, però en aquell moment veié com de dins un carro cobert treien a la seva estimada. Anava lligada de mans i peus i la seva nuesa només era coberta per caòtics i infernals símbols, dibuixats probablement amb la seva pròpia sang. Invocà al senyor i es llançà cap a la funesta reunió amb un roc a la mà i la determinació als ulls.

Resultà que en aquell moment s'estava invocant a un poderós dimoni de la sisena anella de l'infern, el qual reclamava la sang innocent d'una verge com a tribut per als seus favors. L'aparició del jesuïta fou tan inesperada que agafà tots els assistents per sorpresa. Aquest llançà el roc contra el qui empresonava la noia i pegà un cop al més proper dels obscurs combregants.
Amb un ganivet cerimonial que troba a l'impiu altar apunyalà a un tercer i deslligà a la noia acte seguit. Aquesta, gairebé catatònica per les circumstàncies i probablement drogada, no se n'adonava de res, però ell la va agafar i la va remullar a la bassa del darrera de la casa i, un cop recuperà una mica de consciència, l'envià cap a la casa dels jesuïtes. Quan aquesta marxà, mirà al seu voltant; la gent que no era inconscient o morta havia fugit, però en un racó havia una figura misteriosa. En adreçar-se-li aquesta es girà i només la visió d'aquell caòtic i infernal rostre ja li va fer perdre la raó per la resta de la seva vida, però per sort no fou més que d'uns pocs segons.
El dimoni reclamà el seu tribut de sang.

Que se n'ha fet de la noia, no ho sabem. Els jesuïtes van beneir la casa i la zona. Allò que van fer després el marqués i els seus amics s'ha perdut en la història.
Hi ha gent que diu que en lloc de beneir-se el lloc el que van fer va ser una barrera per a que res dolent sortís de la casa. De fet avui en dia resta tota la casa tapiada, excepte una finestra on hi ha gent que afirma haver vist una ombra.

La Carretera de Sang

2007-02-08T17:37:00.000+01:00

Entre Tortosa i Amposta hi ha un camí, la carretera de la Carrova (per la torre que hi ha prop), que cada poc temps ens dóna la mala notícia d'algun accident. De fet, sembla cíclic, com si formés part d'alguna maledicció. Tot i les diverses remodelacions del ferm i del traçat, els nombrosos controls i la millora dels vehicles, sovint ens angoixem amb una desgràcia. I no és d'ara això, no, ve de lluny, de molt lluny....

El centurió romà Tiberi Seius, també conegut com “Gerió” (nom del monstre de tres cossos) ja que era enorme i actuava de vegades com un monstre, fou l'encarregat de construir el camí que unís Amni Imposita (Amposta) amb Dertusa (Tortosa) i tenir així un ramal de qualitat de la Via Júlia.

Aquest centurió portava sempre el pit nu, excepte les dues anelles dels mugrons de les quals penjava la seva capa de pell (costum que compartien els més despietats dels soldats romans), i tenia sempre el fuet a la mà. Agafa captius de guerra els feu treballar a la pedrera pròxima on van morir molts vessant la sang en les pedres que després formaren el camí. Molts altres anaven morint durant la construcció, ja que “Gerió” no tenia pietat de cap mena pels seus esclaus i els enterrava als fonaments de la via tal com queien.

Tanta sang i violència, tants cadàvers enterrats impiament, sense cap cerimònia ni benedicció. Aquests esperits resten profundament soterrats al substrat originari del camí primordial, maleint aquells que passen sobre seu i no els deixen descansar, inquiets i enfadats s'apareixen per cobrar el seu tribut amb sang dels vius.

Aneu amb compte quan passeu per la carretera de la Carrova, esperits ancestrals resten amb un malson bimil·lenari que els manté actius mentre esperen que algun dia els arribi el descans etern...

Les ànimes del Delta

2007-01-30T13:14:00.000+01:00

El Delta de l'Ebre amaga històries tristes, d'amor, desamor, odi, ràbia, ira, venjança, enveja.
Entre els canyissos, a les llacunes, els arrossars, els camins, les platges i poblacions ronden esperits en pena, eternament lamentant-se.
Les ànimes dels damnats esporugueixen bèsties i homes.

Al segle XII (quan es començà la colonització del Delta) aquesta era una zona pantanosa infestada de malària i sangoneres. Això suposà ser clau per l'emplaçament d'una presó, puix que aquell que fugís per allí difícilment sobreviuria. Presoners de guerra, traïdors i delinqüents foren enviats als camps de treball, per tal de fer habitable la zona. Dessecaven llacunes i pantans, plantaven arròs importat pels àrabs, feien camins segurs entre els marjals; però un a un anaven morint, sembrant els aiguamolls.

Entre les algues de les llacunes hom ha vist la cara grotesca d'un altra època. Més d'un pescador ha notat com quelcom li estira de la canya seguida d'un profund lament o el moviment dels canyissos sense res de vent. Molts pagesos als arrossars han notat una mà agafant-los pel turmell. Processons d'ànimes, com la santa companya de Galícia o d'altres parts del món, ronden pels camins i entre les cases de les poblacions del Delta.
També més d'un conductor ha trobat gent estranya caminant per les carreteres solitàries.

Des de la Punta del Fangar fins la Punta de la Banya, des de Riumar i l'Illa de Buda fins Camarles, l'Aldea, Amposta i Sant Carles, i tots els pobles de l'interior hi ha misterioses aparicions espectrals i visites estranyes. Al Delta hi ha ànimes que no han descansat, ja que hi deixaren la pell i no foren enterrats en terra sagrada. Aneu amb compte.

La Torre de Font de Quinto

2007-01-13T15:45:00.000+01:00

Entre Tortosa i l'Aldea, trobem la bonica vil·la de Campredó. És un nucli d'origen medieval que es construí prop de la torre morisca de Font de Quinto, bessona de la de la Carrova a l'altra riba de l'Ebre; conten que una cadena anava de torre a torre per a regular el trànsit fluvial. Un cop fou conquerida pels cristians, es creà la baronia de Font de Quinto i aquesta esdevingué la llar d'una nissaga de nobles catalans. Però la tragèdia també ronda la història d'aquest lloc.

Ponç II d'Empúries, fill petit del compte de Girona en Hug Ponç II rebé la Torre de Font de Quinto i la baronia després de nombroses campanyes glorioses contra els sarraïns. Aquest senyor s'enamorà al poc temps d'una criada morisca de la qual no recordem el nom, però moltes són les referències a la seva bellesa i a la seva dolça veu. De nit, quan acabava la feina cantava dolces melodies orientals i captenia els cors i les ànimes dels habitants de la torre mentre arreplegaven a dormir. El Baró la volgué seva i li féu presents i li alleuja els treballs, li envià menges exquisides, tota mena de viandes exòtiques per guanyar-se el cor de la jove.

Però aquesta feia temps que festejava amb un pobre mosso que cuidava el bestiar, qui li havia promès passar la vida junt a ella, anirien a terres conquerides i els donarien un terreny per viure. Ella era feliç amb aquesta senzilla promesa i l'amor que rebia del noi. Estava molt agraïda al bon Baró, afalagada, però de cap manera podia accedir a les seves peticions; el Baró estava casat i ella era molt jove.

Aquest després de les nombroses negatives, les conxorxes de les velles serventes, les fredes nits amb la seva muller vint anys mes gran que ell, les desavinences amb el familiars que havien sentit rumors tot i trobar-se a l'altra banda del regne, pergué el cap. Invoca al diable i li demanà posseir a la jove serventa a canvi de un sacrifici humà.

Però el diable sempre enganya i aquest li demanà que sacrifiques a un insignificant mosso del bestiar. El Baró, feliç per la facilitat d'aquesta demanda anà ell mateix punyal en mà a fer-se càrrec de la paga, puix no volia perdre més temps. Mentre aquest treballava el noble el cridà que s'atansés i en trobar-se davant, sense creuar cap paraula si clava la daga sota les costelles directa al cor, i un cop a terra el rematà a la nuca tal com fan amb els animals a la matança. Un cop fet llençà el cos als porcs que eficientment el farien desaparèixer. Tot seguit marxà a netejar-se la sang incriminatòria.

El dimoni disfressar de serventa avisà a la noia jove que el seu mosso l'esperava al paller. Aquesta en atansar-se va veure el Baró en occir al seu amant. Restà amagada i plorant en silenci, però després s'armà de valor. Agafa les herbes per a les rates i feu un beuratge que el barrejà amb un fantàstic sopar que prepara mentrestant. Es posa el seu millor vestit, tot de seda blanca, i anà a les estances del noble. Aquest tot just s'acabava de vestir i veient entrar a la jove tan bonica, tot portant-li un banquet creié que el diable estava complint la seva part. La noia li digué que primer havia de sopar bé, per tenir forces; aquest, amb aquest comentari encarà menjà amb més delir. I amb el mateix delir morí, tot treient els budells per la boca i rabiant com un garrí. Després la donzella agafa el mateix punyal que havia matat el seu amat i se'l clava al cor.

Avui en dia a la Torre de Font de Quinto podeu sentir cantar a la jove morisca, fins i tot hi ha qui diu haver-la vist passejar-se amb el seu vestit blanc, a la fosca de les nits sense lluna tota resplendent. Però amb compte, perquè també hi ha qui diu haver vist l'ombra d'un home horrible amb un punyal a les mans cercant hòmens joves amb boniques xicotes....

La Porta de Caront

2006-12-22T00:05:00.000+01:00

Quan els romans van arribar ara fa uns dos mil anys, quedaren admirats per la majestuositat de les muntanyes que s'alcen a ponent.

En establir-se a la vall de l'Ebre, a Dertusa, els sobtà el temor reverencial que els ilercavons sentien per aquestos cims. Contaven llegendes de dimonis i gegants (de fet avui en dia es pot veure la silueta petrificada de la cara d'un d'aquests éssers). Però allò que més els va impressionar fou la història que contaven sobre que allí es trobava una porta a l'infern. Els romans porucs i supersticiosos, per tradició i per experiència, enviaren una expedició cap al cim més alt.

Un cop establert un campament a la falda enviaren exploradors cap amunt. Dels primers que van enviar només en va arribar un, mort de por que mormolava quelcom sobre unes bruixes i un caragol a meitat de camí. En això que varen enviar un sacerdot amb uns quants exploradors més, així aquest podria contrarestar els sortilegis de les bruixes.
Després d'una ascensió lenta i inexorable, arribaren a una zona no tan costeruda, on es sentia el borbolleig d'una font. Ells, per a refrescar-se, s'acostaren cap a l'origen d'aquest so. Darrera uns boixos s'amagaven dues dones molt estranyes, vestides amb el que semblava pells i escorces d'arbres que els parlaven amb xiuxiuejos i gemecs estranys i amenaçant-los amb gestos agressius. De sobte el sacerdot entona un càntic que sonava lleugerament paregut a l'idioma de les bruixes i aquestes, sorpreses, aturaren la seva actitud. Els soldats amb això veigueren que l'aigua que sentien sortia de la closca d'un caragol que feia més de dotze peus d'alçària! El sacerdot feu entrega d'una poca quincalla (molt brillant això sí) i les estranyes dones els deixaren marxar, això si fent-los uns símbols arcans amb les mans mentre passaven per davant d'elles.
El camí tornà a posar-se costerut de nou i la vegetació era més escassa i de mida més petita, ja que aquesta part no estava gens arrasserada i el vent de dalt li pegava fort. Mentre anaven pujant començaren a sentir una mena d'udols, però els atribuïren al vent fins que fou evident que el volum d'aquestos era excessiu pel poc aire que feia. Quan semblava que ja havien arribat als dos terços del cim, on el terreny es tornava a aplanar, veigueren com la muntanya s'els obria davant seu, formant uns portells imponents guardats per un parell de gossos de dos caps. Els guerrers apresaren les armes, però els sacerdot els aturà perquè havia identificat els cans del Cèfir, guardians del infern, que escopien foc per ambdues boques!

Amb això es provava que havien arribat a la Porta de Caront, que amb el temps s'ha acabat coneixent com el Port de Caro... així que si aquests dies aneu a la neu, porteu un parell de monedes per si de cas.

El Barranc de les Bruixes

2006-12-02T12:39:00.000+01:00

Pujant al Canalet, a Jesús, a la vora d'on a la via verda trobem una àrea de pícnic es troba el Barranc de les Bruixes.

Conta la llegenda quan van arribar els moros ja havia per allí unes dones que maleïen a qui els molestava. Ells no s'atreviren a entrar-hi per allí, de fet de quan en quan els hi portaven regals i queviures per tenir-les tranquil·les; la superstició àrab (sobretot arran del Necronomicó) era susceptible a portar-se bé amb les bruixes.
Més tard, quan arribà Berenguer IV a Tortosa i foragità els moros i instaurà de nou la fe cristiana aquestes bruixes se sentiren amenaçades i pactaren amb els nous senyors feudals als quals servien amb els seus sortilegis i elles rebien certs premis com a compensació.
Però arribà la inquisició al 1484, i amb ella la caça de bruixes. Els frares dominics de Barcelona van enviar els seus màxims especialistes per investigar l'assumpte, ja que els nobles rivals dels senyors de Tortosa coneixien aquest pacte i ho denunciaren. Tres dones de Jesús foren cremades davant mateix de l'església, les seves cendres es rentaren amb aigua beneïda i després s'enterraren profundament dins una caixa de plom en terra no consagrada. Però les malediccions de les bruixes ressonaren en les oïdes de tot el poble.
Tot anà bé, la gent ja gairebé se n'havia oblidat excepte pel nom, però fa uns noranta anys un jove Josep Tafalla i la seva muller Josefina Curto muntaven cap al canalet després de sopar en uns familiars perquè en son demà tenien que collir ametles quan sentiren un plany esgarrifós que sortia del barranc a la seva esquerra, quan estaven a punt de muntar la costa del Terrerroig. Josep, que era alt i corpulent, arrancà amb un gest una rama de garrofer d'allí la vora i també collí quatre pedrotes per si de cas. De sobte els aparegué una vella, escanyolida i encorbada, i els va demanar si tenien res per menjar. Josefina més assenyada apartà el seu home i li donà a la vella un parell de baldanes i mig pa que s'havien emportat per esmorzar en son demà. La vella els ho agraí i ells marxaren, encara sense tenir-les totes.
En son demà, sopant en un germà de son iaio, ho explicà. Aquest home és sobresaltà i els explicà que a ell li havia passat el mateix feia més de cinquanta anys i que un home llavors també li havia passat quelcom semblant unes dècades abans; que havien fet ben fet perquè havia sentit dir que aquells que no ajuden a les bruixes del barranc no viuen gaire temps més.
L'any 41, passada la guerra, Antoni Mulet baixava del Canalet en un matxo carregat de pa d'estraperlo cap a Jesús, dos hores abans de missa de sis quan va sentir un lament a la seua dreta mig quilòmetre abans d'arribar a l'aube. S'aturà mirant a veure si podia ésser un d'estos fatxes que vigilaven els camins o alguna cosa així, mentre treia un nou llarg d'una butxaca.
Però aparegué una velleta que li demanà alguna cosa per menjar. L'home li demana dos rals per un pa, que ell no vivia de la caritat. La dona féu un crit de dolor, agut i planyent que enfurisma al matxo que sortí corrent esperitat. A l'home se li feu tot el pèl blanc, envellí deu anys de cop i caigué desmaiat. Quan es despertà estava al penal de Burgos, un camp de concentració. Als poc dies fou afussellat per estraperlista.
I us podria contar moltes històries així, com aquells nois que coneixent això l'any 87 van fer un ouija i van anar morint tots poc a poc de forma casual i extraordinària; o uns altres que fa uns deu anys van fer psicofonies i només sentien lamentacions i plors i van anar a parar al Pere Mata, plorant i lamentant-se.

Ja sabeu, si aneu per la via verda, o pugeu al canalet porteu una mica de menjar de més, només per si de cas vinc i tinc gana..

El mort de Fullola

2006-11-29T23:26:00.000+01:00

Conta la llegenda que a la guerra civil, a Fullola, la bogeria s'emportà a molts, però cal destacar un cas especial. Resulta que un soldat quedà aïllat, sol i sense queviures. Tingué que menjar de allò que trobava, que resultava ser majoritàriament els cadàvers dels soldats. La gana li anà creixent fins que afortunadament morí de camí a Tortosa (possiblement abatut per algun soldat valent, boig o les dues coses que sol passar). Però no és mort tot allò que no respira...

El mort s'alçà. Portava parracs i anava despentinat.
Collí un ram de flors ressec amb una mà.
A l'altra duia un cascavell que sonava enverinat.
Es passejà cantant i rient i ballant fins l'endemà.
Els nens sentiren una veu, llastimosa i suau.
No ho podien saber, però seria el seu esmorzar.
La cançó els atreia poc a poc al seu cau.
Un rera l'altre anaven arribant com la verge al altar,
com en un somni, gairebé volant, en silenci.
El cadàver ambulant menjava amb gola,
només que hagués tingut una mica de vi ranci!
Allà dalt de la Raval de la Llet, el cementiri tremola
amb la inesgotable gana del Mort de Fullola.

Salutacions des de l'Infern

2006-11-27T01:18:00.000+01:00

La vida crema. Dins el cor bull la sang que lluita per esmunyir-se.
El dolor va i ve, però la recança roman.
Des que no ets amb mi em sento ple de fang.
Brut i afamat de la teva llum vital.
Sóc mort en vida, però no sento res.
Només el vent de dalt bufant.
Gelor, foscor i fred.

Benvinguts a l'infern, el cau d'aquells que pateixen el dolor vital, la foscor i la tragèdia de l'amor.