A l’Europa de l’edat de pedra, a la superfície, convivien dues races humanes, els Sàpiens (ves a saber que estava pensant, o fumant, qui ens va posar aquest nom) i els Neanderthals. En aquella època nosaltres, encara sense tecnificar, teniem poders esotèrics que s’han anat perdent amb l’evolució científica; els nostres xamans eren poderosos i van fer fugir els neanderthals. No es va extingir, sinó que arran d’aquesta ofensiva taumatúrgica van decidir refugiar-se a les profunditats de la terra.
Un cop allí els problemes no van acabar, sinó que van tenir que lluitar contra les civilitzacions subterrànies que habiten el nostre subsól (Recordeu els Atlants i els Hiperboris) . Però van tenir un cop de sort; gràcies a la comunicació telepàtica de baix nivell que gaudeixen alguns privilegiats neanderthals van poder domesticar uns cucs gegants (3 metres d’ample i 25 de llarg de mitjana) que els han servit de recolzament logístic i d’arma a llarg termini contra poblacions enemigues o estratègiques; ja que aquests cucs s’alimenten dels recursos naturals de la zona on s’estableixen, però des de sota terra, on la seva presència passa desapercebuda excepte per petits moviments sísmics molt localitzats.
Degut a què a les terres de l’Ebre tenim un ecosistema molt particular aquests cucs no sobreviuen gaire temps (a banda que al riu subtèrrani que corre paralel a l’Ebre està poblat pels seus enemics naturals) i els Neanderthals, per tal de reforçar la seva posició i aprofitant el malèvol coneixement adquirit durant anys reptant pel subsól i les aptituts telepàtiques millorades dels seus psiònics, aprofiten qualsevol petita plaga que aparegui per la nostra zona per ampliar-la tan com poden i poder aconseguir així els seus caòtics plans d’expansió.