divendres, 22 de desembre del 2006

La Porta de Caront



Quan els romans van arribar ara fa uns dos mil anys, quedaren admirats per la majestuositat de les muntanyes que s'alcen a ponent.

En establir-se a la vall de l'Ebre, a Dertusa, els sobtà el temor reverencial que els ilercavons sentien per aquestos cims. Contaven llegendes de dimonis i gegants (de fet avui en dia es pot veure la silueta petrificada de la cara d'un d'aquests éssers). Però allò que més els va impressionar fou la història que contaven sobre que allí es trobava una porta a l'infern. Els romans porucs i supersticiosos, per tradició i per experiència, enviaren una expedició cap al cim més alt.

Un cop establert un campament a la falda enviaren exploradors cap amunt. Dels primers que van enviar només en va arribar un, mort de por que mormolava quelcom sobre unes bruixes i un caragol a meitat de camí. En això que varen enviar un sacerdot amb uns quants exploradors més, així aquest podria contrarestar els sortilegis de les bruixes.
Després d'una ascensió lenta i inexorable, arribaren a una zona no tan costeruda, on es sentia el borbolleig d'una font. Ells, per a refrescar-se, s'acostaren cap a l'origen d'aquest so. Darrera uns boixos s'amagaven dues dones molt estranyes, vestides amb el que semblava pells i escorces d'arbres que els parlaven amb xiuxiuejos i gemecs estranys i amenaçant-los amb gestos agressius. De sobte el sacerdot entona un càntic que sonava lleugerament paregut a l'idioma de les bruixes i aquestes, sorpreses, aturaren la seva actitud. Els soldats amb això veigueren que l'aigua que sentien sortia de la closca d'un caragol que feia més de dotze peus d'alçària! El sacerdot feu entrega d'una poca quincalla (molt brillant això sí) i les estranyes dones els deixaren marxar, això si fent-los uns símbols arcans amb les mans mentre passaven per davant d'elles.
El camí tornà a posar-se costerut de nou i la vegetació era més escassa i de mida més petita, ja que aquesta part no estava gens arrasserada i el vent de dalt li pegava fort. Mentre anaven pujant començaren a sentir una mena d'udols, però els atribuïren al vent fins que fou evident que el volum d'aquestos era excessiu pel poc aire que feia. Quan semblava que ja havien arribat als dos terços del cim, on el terreny es tornava a aplanar, veigueren com la muntanya s'els obria davant seu, formant uns portells imponents guardats per un parell de gossos de dos caps. Els guerrers apresaren les armes, però els sacerdot els aturà perquè havia identificat els cans del Cèfir, guardians del infern, que escopien foc per ambdues boques!

Amb això es provava que havien arribat a la Porta de Caront, que amb el temps s'ha acabat coneixent com el Port de Caro... així que si aquests dies aneu a la neu, porteu un parell de monedes per si de cas.

dissabte, 2 de desembre del 2006

El Barranc de les Bruixes


Pujant al Canalet, a Jesús, a la vora d'on a la via verda trobem una àrea de pícnic es troba el Barranc de les Bruixes.


Conta la llegenda quan van arribar els moros ja havia per allí unes dones que maleïen a qui els molestava. Ells no s'atreviren a entrar-hi per allí, de fet de quan en quan els hi portaven regals i queviures per tenir-les tranquil·les; la superstició àrab (sobretot arran del Necronomicó) era susceptible a portar-se bé amb les bruixes.
Més tard, quan arribà Berenguer IV a Tortosa i foragità els moros i instaurà de nou la fe cristiana aquestes bruixes se sentiren amenaçades i pactaren amb els nous senyors feudals als quals servien amb els seus sortilegis i elles rebien certs premis com a compensació.
Però arribà la inquisició al 1484, i amb ella la caça de bruixes. Els frares dominics de Barcelona van enviar els seus màxims especialistes per investigar l'assumpte, ja que els nobles rivals dels senyors de Tortosa coneixien aquest pacte i ho denunciaren. Tres dones de Jesús foren cremades davant mateix de l'església, les seves cendres es rentaren amb aigua beneïda i després s'enterraren profundament dins una caixa de plom en terra no consagrada. Però les malediccions de les bruixes ressonaren en les oïdes de tot el poble.
Tot anà bé, la gent ja gairebé se n'havia oblidat excepte pel nom, però fa uns noranta anys un jove Josep Tafalla i la seva muller Josefina Curto muntaven cap al canalet després de sopar en uns familiars perquè en son demà tenien que collir ametles quan sentiren un plany esgarrifós que sortia del barranc a la seva esquerra, quan estaven a punt de muntar la costa del Terrerroig. Josep, que era alt i corpulent, arrancà amb un gest una rama de garrofer d'allí la vora i també collí quatre pedrotes per si de cas. De sobte els aparegué una vella, escanyolida i encorbada, i els va demanar si tenien res per menjar. Josefina més assenyada apartà el seu home i li donà a la vella un parell de baldanes i mig pa que s'havien emportat per esmorzar en son demà. La vella els ho agraí i ells marxaren, encara sense tenir-les totes.
En son demà, sopant en un germà de son iaio, ho explicà. Aquest home és sobresaltà i els explicà que a ell li havia passat el mateix feia més de cinquanta anys i que un home llavors també li havia passat quelcom semblant unes dècades abans; que havien fet ben fet perquè havia sentit dir que aquells que no ajuden a les bruixes del barranc no viuen gaire temps més.
L'any 41, passada la guerra, Antoni Mulet baixava del Canalet en un matxo carregat de pa d'estraperlo cap a Jesús, dos hores abans de missa de sis quan va sentir un lament a la seua dreta mig quilòmetre abans d'arribar a l'aube. S'aturà mirant a veure si podia ésser un d'estos fatxes que vigilaven els camins o alguna cosa així, mentre treia un nou llarg d'una butxaca.
Però aparegué una velleta que li demanà alguna cosa per menjar. L'home li demana dos rals per un pa, que ell no vivia de la caritat. La dona féu un crit de dolor, agut i planyent que enfurisma al matxo que sortí corrent esperitat. A l'home se li feu tot el pèl blanc, envellí deu anys de cop i caigué desmaiat. Quan es despertà estava al penal de Burgos, un camp de concentració. Als poc dies fou afussellat per estraperlista.
I us podria contar moltes històries així, com aquells nois que coneixent això l'any 87 van fer un ouija i van anar morint tots poc a poc de forma casual i extraordinària; o uns altres que fa uns deu anys van fer psicofonies i només sentien lamentacions i plors i van anar a parar al Pere Mata, plorant i lamentant-se.

Ja sabeu, si aneu per la via verda, o pugeu al canalet porteu una mica de menjar de més, només per si de cas vinc i tinc gana..