El Barranc de les Bruixes

Pujant al Canalet, a Jesús, a la vora d'on a la via verda trobem una àrea de pícnic es troba el Barranc de les Bruixes.

Conta la llegenda quan van arribar els moros ja havia per allí unes dones que maleïen a qui els molestava. Ells no s'atreviren a entrar-hi per allí, de fet de quan en quan els hi portaven regals i queviures per tenir-les tranquil·les; la superstició àrab (sobretot arran del Necronomicó) era susceptible a portar-se bé amb les bruixes.
Més tard, quan arribà Berenguer IV a Tortosa i foragità els moros i instaurà de nou la fe cristiana aquestes bruixes se sentiren amenaçades i pactaren amb els nous senyors feudals als quals servien amb els seus sortilegis i elles rebien certs premis com a compensació.
Però arribà la inquisició al 1484, i amb ella la caça de bruixes. Els frares dominics de Barcelona van enviar els seus màxims especialistes per investigar l'assumpte, ja que els nobles rivals dels senyors de Tortosa coneixien aquest pacte i ho denunciaren. Tres dones de Jesús foren cremades davant mateix de l'església, les seves cendres es rentaren amb aigua beneïda i després s'enterraren profundament dins una caixa de plom en terra no consagrada. Però les malediccions de les bruixes ressonaren en les oïdes de tot el poble.
Tot anà bé, la gent ja gairebé se n'havia oblidat excepte pel nom, però fa uns noranta anys un jove Josep Tafalla i la seva muller Josefina Curto muntaven cap al canalet després de sopar en uns familiars perquè en son demà tenien que collir ametles quan sentiren un plany esgarrifós que sortia del barranc a la seva esquerra, quan estaven a punt de muntar la costa del Terrerroig. Josep, que era alt i corpulent, arrancà amb un gest una rama de garrofer d'allí la vora i també collí quatre pedrotes per si de cas. De sobte els aparegué una vella, escanyolida i encorbada, i els va demanar si tenien res per menjar. Josefina més assenyada apartà el seu home i li donà a la vella un parell de baldanes i mig pa que s'havien emportat per esmorzar en son demà. La vella els ho agraí i ells marxaren, encara sense tenir-les totes.
En son demà, sopant en un germà de son iaio, ho explicà. Aquest home és sobresaltà i els explicà que a ell li havia passat el mateix feia més de cinquanta anys i que un home llavors també li havia passat quelcom semblant unes dècades abans; que havien fet ben fet perquè havia sentit dir que aquells que no ajuden a les bruixes del barranc no viuen gaire temps més.
L'any 41, passada la guerra, Antoni Mulet baixava del Canalet en un matxo carregat de pa d'estraperlo cap a Jesús, dos hores abans de missa de sis quan va sentir un lament a la seua dreta mig quilòmetre abans d'arribar a l'aube. S'aturà mirant a veure si podia ésser un d'estos fatxes que vigilaven els camins o alguna cosa així, mentre treia un nou llarg d'una butxaca.
Però aparegué una velleta que li demanà alguna cosa per menjar. L'home li demana dos rals per un pa, que ell no vivia de la caritat. La dona féu un crit de dolor, agut i planyent que enfurisma al matxo que sortí corrent esperitat. A l'home se li feu tot el pèl blanc, envellí deu anys de cop i caigué desmaiat. Quan es despertà estava al penal de Burgos, un camp de concentració. Als poc dies fou afussellat per estraperlista.
I us podria contar moltes històries així, com aquells nois que coneixent això l'any 87 van fer un ouija i van anar morint tots poc a poc de forma casual i extraordinària; o uns altres que fa uns deu anys van fer psicofonies i només sentien lamentacions i plors i van anar a parar al Pere Mata, plorant i lamentant-se.

Ja sabeu, si aneu per la via verda, o pugeu al canalet porteu una mica de menjar de més, només per si de cas vinc i tinc gana..