La Porta de Caront

Quan els romans van arribar ara fa uns dos mil anys, quedaren admirats per la majestuositat de les muntanyes que s'alcen a ponent.

En establir-se a la vall de l'Ebre, a Dertusa, els sobtà el temor reverencial que els ilercavons sentien per aquestos cims. Contaven llegendes de dimonis i gegants (de fet avui en dia es pot veure la silueta petrificada de la cara d'un d'aquests éssers). Però allò que més els va impressionar fou la història que contaven sobre que allí es trobava una porta a l'infern. Els romans porucs i supersticiosos, per tradició i per experiència, enviaren una expedició cap al cim més alt.

Un cop establert un campament a la falda enviaren exploradors cap amunt. Dels primers que van enviar només en va arribar un, mort de por que mormolava quelcom sobre unes bruixes i un caragol a meitat de camí. En això que varen enviar un sacerdot amb uns quants exploradors més, així aquest podria contrarestar els sortilegis de les bruixes.
Després d'una ascensió lenta i inexorable, arribaren a una zona no tan costeruda, on es sentia el borbolleig d'una font. Ells, per a refrescar-se, s'acostaren cap a l'origen d'aquest so. Darrera uns boixos s'amagaven dues dones molt estranyes, vestides amb el que semblava pells i escorces d'arbres que els parlaven amb xiuxiuejos i gemecs estranys i amenaçant-los amb gestos agressius. De sobte el sacerdot entona un càntic que sonava lleugerament paregut a l'idioma de les bruixes i aquestes, sorpreses, aturaren la seva actitud. Els soldats amb això veigueren que l'aigua que sentien sortia de la closca d'un caragol que feia més de dotze peus d'alçària! El sacerdot feu entrega d'una poca quincalla (molt brillant això sí) i les estranyes dones els deixaren marxar, això si fent-los uns símbols arcans amb les mans mentre passaven per davant d'elles.
El camí tornà a posar-se costerut de nou i la vegetació era més escassa i de mida més petita, ja que aquesta part no estava gens arrasserada i el vent de dalt li pegava fort. Mentre anaven pujant començaren a sentir una mena d'udols, però els atribuïren al vent fins que fou evident que el volum d'aquestos era excessiu pel poc aire que feia. Quan semblava que ja havien arribat als dos terços del cim, on el terreny es tornava a aplanar, veigueren com la muntanya s'els obria davant seu, formant uns portells imponents guardats per un parell de gossos de dos caps. Els guerrers apresaren les armes, però els sacerdot els aturà perquè havia identificat els cans del Cèfir, guardians del infern, que escopien foc per ambdues boques!

Amb això es provava que havien arribat a la Porta de Caront, que amb el temps s'ha acabat coneixent com el Port de Caro... així que si aquests dies aneu a la neu, porteu un parell de monedes per si de cas.