dimarts, 30 de gener del 2007

Les ànimes del Delta















El Delta de l'Ebre amaga històries tristes, d'amor, desamor, odi, ràbia, ira, venjança, enveja.

Entre els canyissos, a les llacunes, els arrossars, els camins, les platges i poblacions ronden esperits en pena, eternament lamentant-se.
Les ànimes dels damnats esporugueixen bèsties i homes.

Al segle XII (quan es començà la colonització del Delta) aquesta era una zona pantanosa infestada de malària i sangoneres. Això suposà ser clau per l'emplaçament d'una presó, puix que aquell que fugís per allí difícilment sobreviuria. Presoners de guerra, traïdors i delinqüents foren enviats als camps de treball, per tal de fer habitable la zona. Dessecaven llacunes i pantans, plantaven arròs importat pels àrabs, feien camins segurs entre els marjals; però un a un anaven morint, sembrant els aiguamolls.

Entre les algues de les llacunes hom ha vist la cara grotesca d'un altra època. Més d'un pescador ha notat com quelcom li estira de la canya seguida d'un profund lament o el moviment dels canyissos sense res de vent. Molts pagesos als arrossars han notat una mà agafant-los pel turmell. Processons d'ànimes, com la santa companya de Galícia o d'altres parts del món, ronden pels camins i entre les cases de les poblacions del Delta.
També més d'un conductor ha trobat gent estranya caminant per les carreteres solitàries.

Des de la Punta del Fangar fins la Punta de la Banya, des de Riumar i l'Illa de Buda fins Camarles, l'Aldea, Amposta i Sant Carles, i tots els pobles de l'interior hi ha misterioses aparicions espectrals i visites estranyes. Al Delta hi ha ànimes que no han descansat, ja que hi deixaren la pell i no foren enterrats en terra sagrada. Aneu amb compte.


dissabte, 13 de gener del 2007

La Torre de Font de Quinto



Entre Tortosa i l'Aldea, trobem la bonica vil·la de Campredó. És un nucli d'origen medieval que es construí prop de la torre morisca de Font de Quinto, bessona de la de la Carrova a l'altra riba de l'Ebre; conten que una cadena anava de torre a torre per a regular el trànsit fluvial. Un cop fou conquerida pels cristians, es creà la baronia de Font de Quinto i aquesta esdevingué la llar d'una nissaga de nobles catalans. Però la tragèdia també ronda la història d'aquest lloc.

Ponç II d'Empúries, fill petit del compte de Girona en Hug Ponç II rebé la Torre de Font de Quinto i la baronia després de nombroses campanyes glorioses contra els sarraïns. Aquest senyor s'enamorà al poc temps d'una criada morisca de la qual no recordem el nom, però moltes són les referències a la seva bellesa i a la seva dolça veu. De nit, quan acabava la feina cantava dolces melodies orientals i captenia els cors i les ànimes dels habitants de la torre mentre arreplegaven a dormir. El Baró la volgué seva i li féu presents i li alleuja els treballs, li envià menges exquisides, tota mena de viandes exòtiques per guanyar-se el cor de la jove.

Però aquesta feia temps que festejava amb un pobre mosso que cuidava el bestiar, qui li havia promès passar la vida junt a ella, anirien a terres conquerides i els donarien un terreny per viure. Ella era feliç amb aquesta senzilla promesa i l'amor que rebia del noi. Estava molt agraïda al bon Baró, afalagada, però de cap manera podia accedir a les seves peticions; el Baró estava casat i ella era molt jove.

Aquest després de les nombroses negatives, les conxorxes de les velles serventes, les fredes nits amb la seva muller vint anys mes gran que ell, les desavinences amb el familiars que havien sentit rumors tot i trobar-se a l'altra banda del regne, pergué el cap. Invoca al diable i li demanà posseir a la jove serventa a canvi de un sacrifici humà.

Però el diable sempre enganya i aquest li demanà que sacrifiques a un insignificant mosso del bestiar. El Baró, feliç per la facilitat d'aquesta demanda anà ell mateix punyal en mà a fer-se càrrec de la paga, puix no volia perdre més temps. Mentre aquest treballava el noble el cridà que s'atansés i en trobar-se davant, sense creuar cap paraula si clava la daga sota les costelles directa al cor, i un cop a terra el rematà a la nuca tal com fan amb els animals a la matança. Un cop fet llençà el cos als porcs que eficientment el farien desaparèixer. Tot seguit marxà a netejar-se la sang incriminatòria.

El dimoni disfressar de serventa avisà a la noia jove que el seu mosso l'esperava al paller. Aquesta en atansar-se va veure el Baró en occir al seu amant. Restà amagada i plorant en silenci, però després s'armà de valor. Agafa les herbes per a les rates i feu un beuratge que el barrejà amb un fantàstic sopar que prepara mentrestant. Es posa el seu millor vestit, tot de seda blanca, i anà a les estances del noble. Aquest tot just s'acabava de vestir i veient entrar a la jove tan bonica, tot portant-li un banquet creié que el diable estava complint la seva part. La noia li digué que primer havia de sopar bé, per tenir forces; aquest, amb aquest comentari encarà menjà amb més delir. I amb el mateix delir morí, tot treient els budells per la boca i rabiant com un garrí. Després la donzella agafa el mateix punyal que havia matat el seu amat i se'l clava al cor.

Avui en dia a la Torre de Font de Quinto podeu sentir cantar a la jove morisca, fins i tot hi ha qui diu haver-la vist passejar-se amb el seu vestit blanc, a la fosca de les nits sense lluna tota resplendent. Però amb compte, perquè també hi ha qui diu haver vist l'ombra d'un home horrible amb un punyal a les mans cercant hòmens joves amb boniques xicotes....