A Roquetes, a la dreta d'on comença la carretera dels Ports i a l'alçada de la via verda, trobem la Vall del Marquès. Enmig aquesta fèrtil explanada entre Jesús i Roquetes presideix una senyorial mansió testimoni d'èpoques pretèrites. Moltes són les històries que ronden de psicofonies, esperits, ombres, corrents de fred i estranys xiuxiuejos. De fet aquesta casa sembla haver estat abandonada precipitadament, de sobte i és molt peculiar adonar-se que és la única casa abandonada d'aquestes característiques de la zona.
Tot va començar a les primeries del segle XIX. Allí vivia una família de masovers en una humil casa de camp, de l'estil més comú, amb sostre de canyes i teules. Cuidaven les terres d'un marquès inconegut que es comunicava amb ells via un escrivent que els venia a cercar les rendes. Degut a que aquesta era i és una zona inundable els camps es negaven amb sediments amb les pluges i donaven excel·lents collites. El marquès n'estava molt d'aquesta propietat i fins i tot se'n gloriejava. Però un dia d'estiu succeí que la casa dels masovers s'incendià de sobte, propagant-se el foc als camps de la vora que estaven a punt de la sega; hi morí tota la família. Al mateix temps el vell marquès moria a Barcelona.
L'hereu, un noi ben plantat i molt trempat decidí fer-s'hi una casa senyorial per estiuejar. La feu amb tota mena de luxes; dues plantes amb finestrals ben grans, amplis jardins, una bassa per refrescar-se, una pineda per passejar i fer algun picnic. Tot convenientment prou allunyat de les poblacions del voltant, però alhora prop per mostrar la seva riquesa. Allí se celebraren festes nit i dia, vingué molta gent important d'arreu, es forjà l'amor d'una reina i la independència d'un poble.
Però les festes cada cop prenien un aire més grotesc. A Roquetes vingué gent estranya. Portaven robes cares però peculiars. Capes, barrets estrafolaris, barbes encara més ridícules, com de cabrits. Però la gent no se'n reia, més aviat els temien. Alguns eren estrangers.
De nit se sentien càntics en llengües inconegudes i focs de colors molt poc naturals.
També començaren a desaparèixer noies joves, segurament verges. I la por s'estengué.
Un jove jesuïta de la Torre d'en Gil festejava d'amagat amb una noia del poble. Un dia aquesta desaparegué i el noi començà a sentir els rumors que relacionaven aquesta desaparició amb la casa del marqués. Una nit sense lluna s'atansà, entre la vegetació cobert amb una capa fosca i observà. Sentí primer que cantaven amb una llengua probablement d'origen semític, tot i que no n'estava del tot segur. Més tard s'adonà que era un sabbath invers, una obscura forma de satanisme d'origen hebreu. Les invocacions a Baphomet li ho confirmaren. Alertat amb tot això pensà a demanar ajuda als seus germans de congregació, però en aquell moment veié com de dins un carro cobert treien a la seva estimada. Anava lligada de mans i peus i la seva nuesa només era coberta per caòtics i infernals símbols, dibuixats probablement amb la seva pròpia sang. Invocà al senyor i es llançà cap a la funesta reunió amb un roc a la mà i la determinació als ulls.
Resultà que en aquell moment s'estava invocant a un poderós dimoni de la sisena anella de l'infern, el qual reclamava la sang innocent d'una verge com a tribut per als seus favors. L'aparició del jesuïta fou tan inesperada que agafà tots els assistents per sorpresa. Aquest llançà el roc contra el qui empresonava la noia i pegà un cop al més proper dels obscurs combregants.
Amb un ganivet cerimonial que troba a l'impiu altar apunyalà a un tercer i deslligà a la noia acte seguit. Aquesta, gairebé catatònica per les circumstàncies i probablement drogada, no se n'adonava de res, però ell la va agafar i la va remullar a la bassa del darrera de la casa i, un cop recuperà una mica de consciència, l'envià cap a la casa dels jesuïtes. Quan aquesta marxà, mirà al seu voltant; la gent que no era inconscient o morta havia fugit, però en un racó havia una figura misteriosa. En adreçar-se-li aquesta es girà i només la visió d'aquell caòtic i infernal rostre ja li va fer perdre la raó per la resta de la seva vida, però per sort no fou més que d'uns pocs segons.
El dimoni reclamà el seu tribut de sang.
Que se n'ha fet de la noia, no ho sabem. Els jesuïtes van beneir la casa i la zona. Allò que van fer després el marqués i els seus amics s'ha perdut en la història.
Hi ha gent que diu que en lloc de beneir-se el lloc el que van fer va ser una barrera per a que res dolent sortís de la casa. De fet avui en dia resta tota la casa tapiada, excepte una finestra on hi ha gent que afirma haver vist una ombra.
