dimecres, 3 de desembre de 2008

Los marfantos del Delta

Avui toca un post de caire més clàssic (Si, clàssic tu, que fa més de dos anys que escric cosetes per aquí)

A les nostres terres els morts vivents també ronden. Se'ls coneix com a marfantos o marfantes. (Encara que marfanta te altres connotacions, consulteu el DCVB). Sempre tenen gana i romanen assedegats dels càlids fluxos vitals dels mortals. I les seves ànimes contaminades emmetzinen tota altra ànima que atrapen i converteixen a la víctima en company de tortures i sofriments sense fi, entre les gèlides llacunes hivernals del delta de l'Ebre.

Conta la llegenda que al mes profund dels marjals del delta hi havia unes galeres per als presoners més terribles i despietats del Regne d'Aragó. Bèsties humanes engendrades en la violència de les guerres medievals i sota la terrible pressió del paganisme i la inquisició; afartats de plaers més enllà dels sentits humans, de les delícies més prohibides i inimaginables i que fins i tot farien empal·lidir als romans més depravats de l'era de Cal·lígula, i torturats després amb els mètodes més salvatges, terribles i fascinants de la imaginació visceral de la santa inquisició. I confinada tota junta, aquesta escòria salvatge i infrahumana treballava de sol a sol, fos el dia més cruent de l'hivern o el dia més abrasador de l'estiu, assecant llacunes infestades de mosquits, sangoneres i malària.

Fins que un dia, a primers de desembre, Saturn i Venus alineats amb la lluna aparegueren pel sud-oest poc després de pondre's el sol. L'influx malèvol d'aquests astres i tota l'energia negativa que acumulava l'entorn i tota la que havien acumulat els condemnats al llarg de les seves maleïdes vides va esdevenir tant poderosa que esguerra els límits de la nostra dimensió i obrí una escletxa a l'infern. Els esperits malignes dels presoners, magnificats per l'influx demoníac de l'hades, van esdevenir lliures del cos mortal i els posseïren amb fruïció. Uns als altres van començar a devorar-se en una orgia extàtica de sang, vísceres, xiscles i gemecs ofegats. Els que varen quedar en peu, al final de la follia, van esmunyir-se per entre les llacunes i no se'n va saber gaire cosa més.

Però conta la llegenda que quan s'alineen Saturn, Venus i la lluna als Ports, a les llacunes del Delta de l'Ebre s'obre aquesta escletxa cap a l'infern i els marfantos cerquen qualsevol alè vital per alimentar-se i escampar la seva maledicció al llarg dels segles.

divendres, 28 de novembre de 2008

Somni de Plaer Lluent



Aquest poema està dedicat al meus amics René i Càterin.
De tot cor, desitjo que us agradi.


Somni de Plaer Lluent

Visc un somni de plaer lluent
censurat al llindar del dolor.
Flames porpra brollen del cor
inundant els ulls i la ment.

Emergeixo de la vida gris;
trobar-te ha estat un regal.
Junts anirem fins al final
d'aquest viatge ple d'encís.

Somni de plaer lluent, ets amb mi.
Guardes el meu son de la foscor
i l'omples de llum guiant el camí

Somni de plaer lluent, meva claror.
Guardes el meu cor del funest destí
i l'omples del més dolç amor

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Resolució del concurs de relats breus d'Hespèria.


«L’androide mossega el gelat amb passió fingida. Un regalim de nata rellisca comissura avall, i fa malbé circuits d’importància decisiva.» - Va recitar el poeta. -

El públic va romandre un segon en silenci, embadalit, i, de sobte, va aixecar-se aplaudint i xisclant de joia. Els assistents van saber apreciar l'obra; la idea de l’androide que vol ser humà, fins i tot fingint els plaers més rudimentaris com llepar un gelat, els va captivar, tot i que el seu desig de ser humà, i per tant de desafiar el seu creador, implica un càstig gairebé diví. I els subtils homenatges al realisme màgic; circuïts decisius malmesos per una frivolitat gèlida fingida amb fredor... L'auditori frisava. Era magnífic; una sublim mostra de poesia de peu piulador. J.M. Tibau, lluint amb orgull la recent guanyada Corona d'Heli Sòlid, que l'identificava com a mestre piulador, va agrair al públic aquesta ovació i va deixar pas a la poetessa Aina, que lluïa l'Accèssit de Neutrons


«El segon model arribava ben embolicat quan el primer es desendollava del món. Va deixar una nota de comiat que ningú va saber llegir.»

L'ovació es va tornar a repetir. L'Accèssit era merescut amb honor. L'autora deia molt amb un senzill suggeriment, encertava el to i la intensitat de l'objectiu. Havia condensat la història amb una sola piulada, subtilment havia descrit el present i albirava un futur incert, com el més real dels futurs.


Després van anar recitant la resta de piuladors, poetes del peu piulador, de 140 caràcters. Escriptors condensats, històries eternes i atemporals.


Del futur i del present,
del passat i d'abans del passat.
No hi ha res oblidat,
tot es recorda en un somni clarivident.


Moltes gràcies a tots per haver participat al concurs. Sou literatura, inspiració i poesia.

dijous, 25 de setembre de 2008

Homenatge a Gerard Vergés


Jo vaig conèixer a Gerard Vergés com molta gent de la meva generació; a la classe de literatura catalana de Manel Ollé a l'I.B. Joaquim Bau. Llàstima que per a estudiar-lo a ell vam passar de puntetes per la resta de la literatura catalana...


En aquell moment ja em va agradar i recordo haver-lo rellegit alguna vegada. I com que als dos ens agrada molt Ausiàs March he triat aquest poema.
Gaudiu-lo com jo ho he fet més d'un cop.


Havent llegit els Cants d'amor del cavaller Ausiàs March


Aquesta nit estic tristíssim. Tanco,

flor de Gandia, falconer del rei,

sobre el teu llibre els ulls cansats. Ressonen

els versos amples i fragants, com la

remor del vent entre florides branques.


Lluny és Teresa, i gairebé no dius

ni el nom ni l'hora ni el secret delit.

Tant l'has besada en somnis, que coneixes

—més que el marit— aquell tremolor

lleu del llavi roig i de la sina blanca.


Però el temps, Ausiàs, en va transcorre.

I sols et queda el persistent desig

del ver amant que, contra tot, espera.


Que'ls amadors han en continu esper.

diumenge, 21 de setembre de 2008

Haikus Tardorencs


M'apetia escriure haikus. Així que he aprofitat aquesta dèria lírica que arrossego darrerament i us en poso uns quants. No són gaire de l'estil que esteu acostumats en aquest bloch, però hom ha de variar una mica; a veure si després direu que estic estancat.
Que els haikus són poc originals? Mmm... discutible. Que fer-ho sobre la tardor és encara menys original? Potser sí. Que faig el que em ve de gust? Doncs sempre que tinc ocasió. Us els poso i ja em direu el què.
Itadakimasu!

Una fulla bruna
balla, amb un glop de vent.
L'arbre ja té son.

-

Apareix al bosc
un cadàver. Dos mesos.
Brollen rovellons.

-

Tinc un panellet
ben dolç i ple de pinyons.
Al got mistela.

-

Cada dia més fred
vent de dalt. Boira al matí.
Castanyes al foc.

-

Fosqueja el cor
d'un mort. La nit és clara.
Fan festa els difunts.

-

El destí humà
resta incert. Ja és tard.
Dajjal ha arribat

dissabte, 13 de setembre de 2008

Primer podcast des de l'Infern


L'altre dia Jacme va penjar un podcast d'una poesia meva. Això m'ha animat a tastar aquesta eina i la veritat que és molt interessant. Jo no en tinc ni idea de fer-ne, així que ja em perdonareu pel resultat; altrament cremareu a l'infern. Es tracta de la poesia "El cant de la garsa" que un sevidor va publicar recentment (per als meus estàndards) en aquest mateix bloch.



Sento el Cant d'una Garsa

La sang del sol es vessa pels Ports.
Passejo per Roquetes cercant la pau
que m'han dit es reserva als morts
L'angoixa no em deixa sortir del cau

Del cim de Caro veig flames i foc
i s'encén Coll de l'Alba i Tortosa
No veure el teus ulls és un roc
que em trenca el cor i la mort disposa.

Sento el cant d'una garsa des d'un pi
Xiscla i xerra, un xic esguerrat
M'endevino un malastruc destí.

No sé que passa, tot s'acabat.
Es pon el sol, no veuré el matí.
Jo no hi sóc. El món m'ha guanyat.

dijous, 11 de setembre de 2008

11 de setembre 2114



Sang
de cent mil soldats,
Màrtirs morts, enterrats, oblidats...

Corre per les venes de turons i prats
Roman delerosa que canvien els fats
de la catalana terra
i dels que hi som nats
per donar-nos forces per als futurs combats
que convertiran
aquest país
amb el més gran dels estats !


Visca Catalunya i bona diada a tothom!

dimarts, 29 de juliol de 2008

Sento el Cant d'una garsa




La sang del sol es vessa pels Ports.
Passejo per Roquetes cercant la pau
que m'han dit es reserva als morts
L'angoixa no em deixa sortir del cau

Del cim de Caro veig flames i foc
i s'encén Coll de l'Alba i Tortosa
No veure el teus ulls és un roc
que em trenca el cor i la mort disposa.

Sento el cant d'una garsa des d'un pi
Xiscla i xerra, un xic esguerrat
M'endevino un malastruc destí.

No sé que passa, tot s'acabat.
Es pon el sol, no veuré el matí.
Jo no hi sóc. El món m'ha guanyat.

dimecres, 9 de juliol de 2008

Isarn, Capítol IV


Isarn es despertà xop de suor. Havia estat somiant, però no se'n recordava tot i que una sensació inquietant romania. Se sentia angoixat, ofegat, aixafat, brut. Com quan esbudellava els animals el dia que feien matança, com quan al cementiri feien un clot i descobrien que feia poc algú havia fet un enterrament clandestí i els tocava desfer-se de cadàvers en descomposició, ulcerosos i plens de cucs, unflats per la humitat i els gasos putrefactes. També hi havia ràbia; cremava per dins amb un neguit intens com d'una febre exòtica.

Ja no va poder dormir. Va esmorzar més per obligació que per ganes i va enfilar cap al cementiri mentre per l'horitzó s'anunciava l'alba. Avançaria feina i així, amb sort, a mitja tarda ja podria anar-se'n a casa. A mesura que s'apropava s'adonà que un càntic, hipnòtic i repetitiu com un grotesc mantra, creixia en intensitat:

Ia Shub Niggurath Ia Yog-Sothoth

Enkai n'gao ie mekili nagaroth

Concentrat com estava amb la ignominiosa melodia gairebé no es fixà que les portes eren obertes. Era impossible que estigués l'enterrador; sempre venia després de missa de sis. Aquests càntics li recordaven aquells que havia sentit la nit que va veure allò; quan la misteriosa, gairebé terrorífica, parella havia entrat a la més antiga de les criptes. La nit que més por va patir, la nit que no pot explicar a ningú, la nit que l'enterrador li va dir que borres de la seva memòria, la nit que no oblidaria mai. Mai podria oblidar la cara d'aquell home, d'aquell ésser.

La mateixa cara que li estava somrient a l'entrada del cementiri.


dijous, 19 de juny de 2008

L'OVNI d'Aldover


Una nit, farà uns vint anys tot el poble d'Aldover va sortir esperitat i deien que havien vist un ovni. Això fou un anècdota que va córrer per les nostres terres fent riure a molta gent, però fent quedar molt malament als doverencs, ja que aquest fet va coincidir amb l'estrena del canó làser de la discoteca Karibú de Roquetes. Molts deien haver vist la llum riu amunt, encara que tenien certa confusió sobre els detalls.

Jo us explicaré la vertadera història.

Era un vespre a principis d'estiu quan V. Gisbert estava pescant a la vora del riu quan va veure una llum al cel, riu amunt. De seguida anà corrent al bar i cridà als que hi havien per a veure-ho.

Als pocs minuts, a la plaça, hi havia congregada la majoria de la població. Poc a poc anaven veient que la llum es feia més i més gran i s'anava definint un forma lenticular, allargada, brillant i un brunzit lleuger però intens anava creixent en intensitat. En un obrir i tancà d'ulls es situà sobre seu, era tan gran com tot el poble i el brunzit s'acabà. Una llum intensa els encegà.

Quan van obrir els ulls es trobaven en una sala asèptica de llum difusa i claror matinal. No hi havia més mobiliari que una bancada apegada a les parets. Van seure allí, no hi havia portes i tenien una sensació narcòtica al vel del paladar.

Tampoc i havia finestres i la llum pareixia emanar de les parets mateix, com si aquesta fos transpirada pel barandat. Van perdre la noció del temps, però de quan en quan sentien uns xiuxiuejos inquietants: Tekeli-li Tekeli-li

Poc a poc anaren adormint-se. Quan l'últim dels doverencs va quedar inconscient va aparèixer una porta d'on semblava haver només paret. Dues criatures d'aspecte indescriptiblement ultraterré, grotescament concebudes per una ment prototemporal i definitivament fora d'aquest món. Sort que eren tots dormint, ja que una ment humana no està preparada per a concebre una varietat tan àmplia de conceptes escatològics tan contraposats i paradoxals; tan sols eren versemblant perquè existien. Amb uns obscens tentacles peluts i llefiscosos, que els sortien del que semblava ser un apèndix movible ple de bilis en constant erupció a la part superior, van agafar els pobres vilatans d'Aldover i els van portar de dos en dos a una sala on hi havia un instrumental caòtic i mostres de teixits exòtics o familiars en vitrines, com si fossin trofeus.

Hom no sap que els van fer allí, tan sols que la perpetuació d'aquesta espècie primigènia i alienígena necessita aquestos processos per a perpetuar-se.

I ho fan cada vint anys.


(Foto original de Jordi Perales; gràcies )

divendres, 13 de juny de 2008

Hespèria



Conten els historiadors que la primera gran flota romana era formada per més de cent cinquanta naus de guerra. Salparen totes cap a Cartago preparades per a la lluita, però pel camí els atrapà una tempesta sense precedents; no totes les naus que van perdre van afonar-se en aquella tempesta.


Els timbals retronaven per la bodega d'esclaus esclafint més fort i més ràpid que els trons de l'exterior. El capità, a coberta, menava el timó amb mà experta, però les corrents i els vents l'arrossegaven cada cop més lluny de l'armada romana; gairebé els havia perdut de vista. Ones grans com a temples demanaven tota la perícia dels mariners i sobreviure era més important que reagrupar-se.


Hores més tard, amb el mar totalment immòbil agraïa als déus haver-se salvat i es plantejava com tornar, tot i estar totalment desorientat. La immensa quietud era acompanyada per una boirina baixa ran d'aigua, no s'alçava del metre. A la llunyania començaren a sentir un so, com d'un esquitx, un cop i un altre. Després més fort, més prop i amb una profunditat que posava els pèls de punta pel que suggeria . Els tripulants miraven enllà, cercant el possible origen d'aquest so, quan de sobte s'alçà una criatura gegantesca, de coll alt i mirada reptiliana, ullals esmolats i escates ominoses. Els mariners varen córrer per coberta cercat refugi, però abans la bèstia se n'emportà un a la boca amb un ràpid moviment. Els timbals tornaren a sonar, més forts que durant la tempesta. El drac atacava una i altra volta, molts cops destrossant trossos de l'embarcació. Mariners i soldats, esclaus i romans, remaren com un sol home; el capità, avisat pel vigía enfilà cap a una petita illa que s'albirava a l'oest. Cada cop eren més prop, però cada cop perdien més homes ja que la coberta estava destrossada per un costat i la criatura atacava els remers de la primera bodega d'esclaus. Però quan eren a mitja milla de l'illa la bèstia gira cua de cop, tal com havia aparegut havia marxat.

Arribaren a la costa i van veure que l'illa no era gaire acollidora. Arbustos espinosos, arbres secallosos i herbes malastrugues cobrien la petita extensió de l'illa. Petits monticles espurnejaven el paisatge, amb una regularitat inquietant. Altrament havien desembarcat en una cala protegida, gairebé un port natural, que els permetia descansar i reparar la nau amb certa calma. Durant tota la tarda recolliren la poca llenya que podien aprofitar i les reparacions avançaven; a la nit estaven esgotats, havia estat un dia molt llarg. Dormien tots, fins i tot els que feien la guàrdia havien caigut sota l'influx de Morfeu.
Un soldat s'alçà inquiet, un so reptant, un rossec com d'ossos, dent contra dent l'havia perseguit en somnis. Va mirar al seu voltant i es posa a xisclar, una legió d'éssers putrefactes envaïa el campament, s'estaven menjant als seus companys després d'haver-los matat mentre dormien. Amb l'escut i l'espassa va fer sonar l'alarma. Els soldats espaordits i desorientats cridaven com porcs a la matança, però aconseguiren reagrupar-se. Hi havia massa engendres i havien tingut massa baixes, només podien pujar a la nau i resar pels que deixaven a terra.

Només quedava un terç de la tripulació inicial i romanien en silenci. Navegaven amb vela, no hi havia prou remers i el timó no s'havia pogut reparar. A la seva esquena l'alba s'anunciava lentament, però no millorava els ànims de ningú. De sobte el mar començà a brogir, l'aigua semblava bullir. Un so agut i gemegós emergia entre la cacofonia marina. Per estribord aparegué de sota l'aigua un espècie de nau lenticular, metàl·lica i que emetia una llum intensa. Com si això obris la veda, per totes direccions apareixien més naus d'aquestes, amb les mateixes característiques. Hagué homes que ja no van pode suportar tanta pressió i es llençaren al mar. Altres no van tenir opció ja que amb tant moviment el mar enfollí i la precària embarcació va cedir per tots els costats. Els homes s'agafaven a les fustes com podien, però la majoria estaven al límit de les seves forces.

Gairebé al migdia un centurió romà es despertava, era a una platja verge. Hi havia companys seus inconscients i els anà a despertà. Amb el mar a la seva esquena miraven cap a l'oest.
- On hem anat a parar? - preguntà un.
- Jo ho sé.- va dir el centurió - Hem vist el Drac de l'Oest, hem visitat l'illa dels Necròfags i hem vist salpar les Naus dels Déus!

- Benvinguts a Hespèria!

diumenge, 8 de juny de 2008

Isarn, Capítol III

La vetllada era magnífica. Música lleugera, d'un quartet de corda, omplia l'estança suaument junt amb la llum càlida de les espelmes. Els sacrificis havien estat de molt bon gust. Nois i noies joves molt ben disposats i amb una actitud sumisa molt reconfortant; els crits i les rebel·lions sempre destorbaven la quietud. S'havia ben afartat de sang i havia gaudit jugant amb les ànimes dels damnats abans de devorar-les en nom del seu déu. Però ara havia de marxar.

Durant els darrers tres segles havia anat cercant l'antic santuari perdut de Yog-Sothoth. Avui ho havia celebrat amb la seva germandat d'ànimes desterrades. I en pondres el sol pujaria al carruatge amb la seva consort.

Volia veure de primera mà allò que havia llegit i rellegit un miler de vegades al Neconomicon. El temple blasfem de Yog-Sothoth era el lloc més poderós en aquesta capa dimensional, en aquest pla d'existència. Un cop veiés amb els seus propis ulls que aquest era l'autèntic temple, començaria els preparatius.

Necessitava el sacrifici d'un milió d`ànimes i això requeria temps.

El paisatge gèlid de les praderies glaçades el reconfortava ja que sintonitzava perfectament amb la seva ànima. Els sotracs inevitables dels camins rurals era l´únic que el feia, de tant en tant, tornar a la realitat del carruatge. fins que tres dies després arribaren a un petit cementiri d'una vil·la mitjana. Les portes romanien obertes tot i l'hora que era; l'enterrador devia tenir feina. Ell li'n donaria més.

Avançaren tots dos lleugerament, desplaçant-se per sobre la compacta boirina que no s'alçava un pam de terra fins que atrets per la poderosa energia del temple trobaren una cripta molt antiga, erosionada i coberta de vegetació feréstega. Allí, davant la porta, entonaren els càntics gnòstics apresos feia tants anys i que tants i tants cops havien repetit. Les portes s'obriren lentament i descendiren a la profunditat de la terra mentre aquestes es tancaven.

Primer havia pensat matar el noi de seguida, però li vingué al cap una idea molt millor. El noi seria l'elegit; aquell qui li portaria el milió d'ànimes.

dijous, 29 de maig de 2008

El miratge de la joventut a l'albir d'un somni.



Permeteu-me posar una poesia. Desitjo que us agradi.


El miratge de la joventut a l'albir d'un somni.


Vent de dalt a l'abril pels carrers foscos,
gèlid com les acaballes d'un sospir etern.
Anys enrere udolaven els llops als boscos;
ara, els llops i els boscos, cremen a l'infern.


I jo també cremo amb la força d'aquell
que no coneix la nit, que resta innocent
com el lleuger cant matiner d'un ocell,
com el terrible i senzill udol del vent.


Els damnats supliquen des de les creus
i l'Ebre passeja suau sota el pont de l'estat
jo tinc per a mi tot el món als meus peus.


Passo per Ferreries, sento un esclat
Caic, tot és fosc . Sento veus.
Ara no. Ja sóc mort, ja sóc nat.

diumenge, 25 de maig de 2008

Dia de l'Orgull Friki 2008

Hola a tothom i felicitats!! (si veniu aquí sovint o heu arribat cercant quelcom probablement sou frikis).

Darrerament estic desconectat. Els posseïts ja no són com abans i el meu esclau humà, el que escriu això, se les empesca per estar tots els dies a totes hores ocupat! Però avui he aconseguit fer-lo creure i posar-lo davant de l'ordinador.

Aquest será una entrada reivindicativa. Sóc friki i orgullós. Jugo habitualment a videojocs i jocs de rol (bé aquests quan puc), miro tot tipus de sèries i pel·lícules de ciència ficció, fantasia, aventures, ...; i llegeixo llibres de temàtica fantàstica a diari i estic trist perquè en la nostra literatura no se'n troben.

Es veritat que molts llibres d'aquestos tenen una qualitat literària mínima, però d'altres són vertaderes joies, veritat Anna ? Jo esric un tipus de literatura fantàstica adaptada a la meva terra. Vull donar-li un grau de prestigi; com li comentava al Jacme en una entrada recent, el gènere fantàstic està dintre de la literatura catalana considerat al nivell de la premsa rosa o la guia telefònica. Escriure en aquest estil em resta el 90% de possibilitats d'assolir un reconeixement a cert nivell, fins i tot dintre de cercles blogosfèrics, catosfèrics o com es diguin...
Altrament he rebut elogis d'amics i coneguts, i no tant coneguts en algunes entrades en alguns blochs i sé que tindria seguidors fidels si pogués, que no és el cas, mantindre una regularitat en la publicació. Per tant estic molt segur i animat del que faig.

Soc friki i orgullós, digne, i fidel als meus principis que són això: meus i prou. No he de demostrar res a ningú; qui em vulgui llegir benvingut i a qui no li agradi, doncs ho sento però sóc així.

Salut a tothom i us deixo un youtube que diu això: "I'm a nerd". (Recordo a la clientela que l'equivalent de friki no es freak, que vol dir monstre o persona grotesca. Nosaltres responem a l'accepció de friki que equival a nerd)

diumenge, 3 de febrer de 2008

Edifici dels Jesuïtes de Roquetes

Aquest dissabte el meu posseït a la terra, aquest que ara mateix escriu això, el meu instrument de comunicació, ha assistit a l'ebrebloc. Ell atentament ha escoltat el que allí es deia i ha socialitzat amb la classe bloguista. Però jo, com que era al submón espiritual, no hi parava massa atenció fins que he fet una coneixença. Em vaig trobar un jesuïta mort feia més de seixanta anys. I m'ha contat la seva història.

Aquest senyor quan era jove estava enamorat d'una pagesa rica de Roquetes. Ell era masover de la família d'aquesta i cada dia sospirava per que ella, algun dia, li fes cas. Però no era així. Succeí un dia que aquesta noia caigué malalta de tuberculosi i li donaren sis mesos de vida. Joan, que així es deia el noi, resava a Déu totes les nits per la curació d'aquesta, però dia a dia anava empitjorant.


Cinc mesos més tard la noia va entrar en l'agonia de la mort; li quedaven dies, hores. Aquella mateixa nit que va saber que el seu amor platònic moriria, tornà a resar, però no a Déu, sinó a qui volgués escoltar-lo. I així fou que vora les tres de la matinada trucaren a la porta. Era un senyor de mitjana edat amb un vestit molt elegant i accent de Barcelona; o sigui un personatge totalment fora de lloc a la Roquetes de l'època i a aquella hora intempestiva. Es va presentar com a portaveu d'un grup d'experimentació en cures de malalties greus i que havia sentit que una noia del poble era a punt de morir. El va confirmar-li la notícia i li pregunta perquè havia anat a cercar-lo a ell precisament. Resulta ser que la tècnica experimental requeria una persona que estimés amb tota l'ànima al malalt i s'havia assabentat que ell complia aquests requisits. Ell digué que faria el que fos per a què la noia es guarís. Bé, només havia de donar la seva ànima i la noia es salvaria.


Aquesta informació el deixà glaçat durant uns segons, però la passió o idiòcia adolescent, el varen fer tirar endavant. Firmà amb una gota de sang. La noia al dia següent miraculosament s'havia guarit. Joan boig d'alegria l'anà a visitar i li va dir que ell l'havia guarit, que havia parlat amb un senyor que faria que es posés bé, que l'estimava... i ella el va rebutjar, el va repudiar. Aquest pagesot analfabet que s'ha cregut! Van fer-lo fora de la feina i li van dir que no s'apropés mai a la seva filla, a la pubilla de la casa.


Vagarejant i sense feina va fer cap als jesuïtes i allí el van agafar per cuidar fer de conserge. Poc a poc, i amb paciència el van educar i va resultar ser un xicot molt intel·ligent. Al cap d'uns anys va ingressar a l'ordre superant totes les expectatives amb escreix. Perquè Joan va veure que si hi havia la possibilitat de recuperar la seva ànima era a les biblioteques vaticanes. Ja havia fet el primer pas, ingressar a l'ordre.


Dotze anys va tardar en arribar a Roma, però va poder recórrer totes les sales de la biblioteca. Després de cercar mes i mig va trobar el Pseudomonarchia Daemonum on s'explica que el contracte té una sortida, encara que costa la vida del qui l'ha signat. El suïcidi no era vinculant; només perdria la seva ànima si la seva mort era fortuïta.


Estigué rumiant durant uns anys, però era inevitable. Una nit entrà a la farmàcia, preparà una barreja d'herbes molt concreta i s'empassà la terrible poció. No tingué temps de deixar el got a la taula.


Però els suïcides no transcendeixen; romanen entre nosaltres, al submón. I allí, a l'Ebrebloc, me'l vaig trobar i m'ho va explicar. Era una història fascinant li vaig dir, però sabeu que? Hi ha una clàusula al contracte que diu que si el suïcida entra en contacte amb un dimoni aquest se'l pot endur a l'infern i reclamar la seva ànima... I així ho vaig fer! Hahaha.

diumenge, 20 de gener de 2008

Habitació 14, Hotel Siboni.


Avui en dia al carrer de l'Àngel número 6 trobem la preciosa façana modernista de l'antic Hotel Siboni. Aquest era un dels emblemàtics establiments hostalers de la ciutat de Tortosa de finals del segle XIX i bona part del segle XX. Però molt poca gent sap la macabra història que va ocórrer pocs anys després de la guerra civil. Potser perquè la guerra mateix va ser igual de terrible.


A l'edifici de l'hotel Siboni hi ha una habitació oculta. Resta tapiada d'ençà que fenòmens paranormals van acabar amb la vida de dos hostes, un treballador i un capellà enviat pel bisbat.

Tot començà un cop acabada la guerra civil; l'hotel va tornar a obrir sota una nova direcció que desconeixia el passat del negoci. Mentre va durar el conflicte bèl·lic no s'allotjà ningú, només en casos comptats a milicians republicans, ja que la proximitat al riu va fer témer als propietaris que el destruïssin; però aquestos van haver d'exiliar-se a corre cuita un cop va determinar-se el rumb històric.


Els nous amos obriren les portes amb un personal renovat i amb ànims de remuntar una postguerra que semblava crua. Però la primera nit, al voltant de les tres de la matinada l'hoste de l'habitació 14 demanà que el canviaren a meitat nit. Com que acabaven de començar, no li preguntaren res més i accediren, encara que amb la mosca al nas. Això es va seguir repetint amb tots els hostes que anaven allotjant-se en aquella cambra. Fins que una nit l'home va decidir quedar-s'hi ell. Uns crits esgarrifosos el van despertar i un sotrac inexplicable feia trontollar el llit com si anés amb un tren desbocat. L'home, pietós com era, va portar una imatge de l'Àngel de la Guarda i la va posar a la tauleta de nit i semblava que allò es calmava.


I calmat va romandre fins que un matí una de les noies de cambra va caure desmaiada després d'un xiscle espaordidor; l'habitació 14 apareixia coberta de sang, els budells de l'hoste estaven escampats per l'habitació i els òrgans interns es trobaven als llocs més insospitats. Aquest senyor, agnòstic havia llençat la imatge de l'Àngel de la Guarda a la paperera; però ningú no se n'adonà amb tot aquell bé de Déu. Tot i el dantesc espectacle, els amos del Siboni veient la mala propaganda d'aquell fet van intentar d'amagar-ho amb un cert èxit. No va transcendir. Un mes més tard va tornar a succeir.

No ho podien amagar més, les autoritats van prendre cartes sobre l'assumpte, encara que no van fer córrer la veu per no crear alarmisme; però van avisar al bisbat.


El bisbe en persona va escoltar els fets relatats de primera mà per part dels treballadors i gerents de l'hotel. Era evident que algun éns del més enllà buscava venjança. Mossèn Magrinyà, exorcitzador oficial de l'església catòlica, fou l'encarregat de preparar la cerimònia d'expulsió del dimoni del Siboni. Un dels empleats, Josep Nolla de l'establiment l'ajudaria.


Mossèn Magrinyà anà al l'hotel a mitjanit. Josep, el mosso, ja tenia l'habitació preparada. Les habitacions de dalt i les de la mateixa planta eren buides. El capellà preparà els estris mentre el noi feia guàrdia; un lleuger tremolor va sentir-se per tot. Mossèn Magrinyà va tranquil·litzar al xicot i tot seguit inicià l'entonació de l'exorcisme:


Deus, in nómine tuo salvum me fac, et virtúte tua age causam meam.- Un plany esgarrifós va començar a sentir-se per l'habitació mentre els mobles començaven a trontollar - Deus, audi oratiónem meam; áuribus pércipe verba oris mei.- Josep va caure de genolls agafant-se la panxa amb les dues mans, amb crits esgarrifosos - Nam supérbi insurréxunt contra me, et violénti quasiérunt vitam meam; non proposuérunt Deum ante óculos suos.- De sobte el noi va començar a retorçar-se pel terra mentre un so sord i tou li sortia de la panxa, seguit d'una explosió de sang vísceres i xiscles esguerrats- Ecce, Deus ádjuvat me, óminus susténtat vitam meam.- El capellà no defallia i la seva veu retronava per l'habitació.- Retórque malum in adversários meos,- El mosso jeia mort, però el plany ultraterrenal va incrementar-se i el tremolor de l'habitació es convertí en terratrèmol.- et pro fidelitáte tua déstrue ilos Voluntárie sacrificábo tibi,- Mossèn Magrinyà va caure de genolls. La cara congestionada i plena de suor eren mostra de l' intens dolor que sentia, però seguia entonant el càntic i llençant aigua beneïda- celebrábo nomen tuum, Dómine, quia bonum est. -La intensitat pujà, era una tempesta de caos, de planys i tràfec d'objectes d'aquí cap allà. El capellà es contorsionava pel terra; encara no defallia - Nam ex omni tribulatióne eripuit me, et inimícos meos confúsos vidit óculos meus.- Amb un orgiàstic zenit el maremàgnum acabà, els budells del religiós s'havien sumat als del treballador de l'hotel, puix encara no era mort. - Glória Patri – .Es senyà i, finalment, expirà.


Les autoritats religioses varen obligar a tapiar l'habitació 14. No se'n va assabentar ningú. El bisbat va portar un vell paleta que els feia quatre feines de quan en quan per guanyar-se dos rals. Un dels mossos el va ajudar a posar els totxos al portal de la cambra:


- I com és que tapieu esta habitació?.- va preguntar l'home.

- Pos diuen que passen coses rares, saps? - contestà el treballador de l'hotel.

- No m'astranya... - digué misteriosament el vell – Me penso que va ser aquí auon se va suïcidar l'últim siginero quan lo van descobrir fa deu anys...

dimarts, 15 de gener de 2008

Isarn, Capítol II


Al dia següent Isarn s'alçà ullat i molt cansat. No havia pogut dormir gaire degut als malsons. Però havia de treballar i l'estaven esperant a primera hora al cementiri, tot i que hagués donat qualsevol cosa per no haver d'anar-hi, però era inevitable; hi havia molta feina.

Va arribar abans que ningú, aprofitant que el seu oncle sempre anava a fer una cafè ans de començar la feina. Va anar de seguida cap a la cripta on la nit anterior havia vist entrar aquella fantasmagòrica parella. Estava tancada completament, hermètica. La única senyal que s'advertia per a l'ull inquisitiu era la pols que s'havia aixecat al llindar per la porta. Isarn va fer tota la força que va poder, però la porta seguia sense moure's.

- Xeic, que fots? - va cridar de cop el seu oncle - Vine aquí mecagondeu!

- Sí, ja vinc! - digué Isarn, absolutament ruboritzat per haver estat enxampat.

- Allí no vull que hi vaigues, m'antens - va dir molt seriosament l'oncle - aquell racó dóna malastrugança.

- Què? Sí? - va preguntar, estranyat per la sobtada seriositat - I com és això?

- Coses de vells - va dir- Tu domés fes-me cas, astem? Vinga, aspavila't i a la faena, que no te l'acabaràs.

Isarn va estar tot el matí sol cavant un parell de tombes a l'altra punta del cementiri, mentre l'oncle treia males herbes i les anava cremant. No parava de pegar-li voltes, el seu oncle sabia alguna cosa. Era evident, però també estava clar que tenia por i que seria difícil treure-li alguna cosa. Per tant havia de tenir cura a l'hora de parlar-li sobre el tema a l'hora de dinar.

L'oncle va aprofitar les brases de la foguera per escalfar dos tupins d'olla barrejada.

- Oncle, saps que ahir me'n vaig anar sense avisar - va dir Isarn.

- Sí, ja vaig vore tota la ferramenta ascampada tal com va caure - va contestar.

- Es que me vaig aspantar - digúe - me va paréixer vore algú pel cementeri-

- Pos seria algú - replicà l'oncle - dóna'm lo porro de vi, que no te'n cal tant.

- Però els vaig veure entrar a la cripta aquella - tot assenyalant a la part antiga del cementiri.

Un porró va caure a terra, el vi s'escampà per tot. L'oncle estava pàl·lid.

- T'ho has inventat - va dir - No... algú t'ho ha xarrat... qui ha sigut, QUI T'HO HA CONTAT!!!