divendres, 13 de juny de 2008

Hespèria



Conten els historiadors que la primera gran flota romana era formada per més de cent cinquanta naus de guerra. Salparen totes cap a Cartago preparades per a la lluita, però pel camí els atrapà una tempesta sense precedents; no totes les naus que van perdre van afonar-se en aquella tempesta.


Els timbals retronaven per la bodega d'esclaus esclafint més fort i més ràpid que els trons de l'exterior. El capità, a coberta, menava el timó amb mà experta, però les corrents i els vents l'arrossegaven cada cop més lluny de l'armada romana; gairebé els havia perdut de vista. Ones grans com a temples demanaven tota la perícia dels mariners i sobreviure era més important que reagrupar-se.


Hores més tard, amb el mar totalment immòbil agraïa als déus haver-se salvat i es plantejava com tornar, tot i estar totalment desorientat. La immensa quietud era acompanyada per una boirina baixa ran d'aigua, no s'alçava del metre. A la llunyania començaren a sentir un so, com d'un esquitx, un cop i un altre. Després més fort, més prop i amb una profunditat que posava els pèls de punta pel que suggeria . Els tripulants miraven enllà, cercant el possible origen d'aquest so, quan de sobte s'alçà una criatura gegantesca, de coll alt i mirada reptiliana, ullals esmolats i escates ominoses. Els mariners varen córrer per coberta cercat refugi, però abans la bèstia se n'emportà un a la boca amb un ràpid moviment. Els timbals tornaren a sonar, més forts que durant la tempesta. El drac atacava una i altra volta, molts cops destrossant trossos de l'embarcació. Mariners i soldats, esclaus i romans, remaren com un sol home; el capità, avisat pel vigía enfilà cap a una petita illa que s'albirava a l'oest. Cada cop eren més prop, però cada cop perdien més homes ja que la coberta estava destrossada per un costat i la criatura atacava els remers de la primera bodega d'esclaus. Però quan eren a mitja milla de l'illa la bèstia gira cua de cop, tal com havia aparegut havia marxat.

Arribaren a la costa i van veure que l'illa no era gaire acollidora. Arbustos espinosos, arbres secallosos i herbes malastrugues cobrien la petita extensió de l'illa. Petits monticles espurnejaven el paisatge, amb una regularitat inquietant. Altrament havien desembarcat en una cala protegida, gairebé un port natural, que els permetia descansar i reparar la nau amb certa calma. Durant tota la tarda recolliren la poca llenya que podien aprofitar i les reparacions avançaven; a la nit estaven esgotats, havia estat un dia molt llarg. Dormien tots, fins i tot els que feien la guàrdia havien caigut sota l'influx de Morfeu.
Un soldat s'alçà inquiet, un so reptant, un rossec com d'ossos, dent contra dent l'havia perseguit en somnis. Va mirar al seu voltant i es posa a xisclar, una legió d'éssers putrefactes envaïa el campament, s'estaven menjant als seus companys després d'haver-los matat mentre dormien. Amb l'escut i l'espassa va fer sonar l'alarma. Els soldats espaordits i desorientats cridaven com porcs a la matança, però aconseguiren reagrupar-se. Hi havia massa engendres i havien tingut massa baixes, només podien pujar a la nau i resar pels que deixaven a terra.

Només quedava un terç de la tripulació inicial i romanien en silenci. Navegaven amb vela, no hi havia prou remers i el timó no s'havia pogut reparar. A la seva esquena l'alba s'anunciava lentament, però no millorava els ànims de ningú. De sobte el mar començà a brogir, l'aigua semblava bullir. Un so agut i gemegós emergia entre la cacofonia marina. Per estribord aparegué de sota l'aigua un espècie de nau lenticular, metàl·lica i que emetia una llum intensa. Com si això obris la veda, per totes direccions apareixien més naus d'aquestes, amb les mateixes característiques. Hagué homes que ja no van pode suportar tanta pressió i es llençaren al mar. Altres no van tenir opció ja que amb tant moviment el mar enfollí i la precària embarcació va cedir per tots els costats. Els homes s'agafaven a les fustes com podien, però la majoria estaven al límit de les seves forces.

Gairebé al migdia un centurió romà es despertava, era a una platja verge. Hi havia companys seus inconscients i els anà a despertà. Amb el mar a la seva esquena miraven cap a l'oest.
- On hem anat a parar? - preguntà un.
- Jo ho sé.- va dir el centurió - Hem vist el Drac de l'Oest, hem visitat l'illa dels Necròfags i hem vist salpar les Naus dels Déus!

- Benvinguts a Hespèria!

3 comentaris:

eguellp ha dit...

Ep. Merci pel missatge.

Doncs la veritat, m'omple d'alegria saber que això que dic que existeixen els Països Catalans, on s'hi parla català, no és una invenció que m'inventi jo ni que sigui cap mentida.

Realment m'agrada i felicito a tots aquells que, com tu a Villena, m'imagino que ho teniu bastant pelut per resistir vivint tal com sou, sense caure al seu parany de rentat de cervell.


Bé, doncs res, ànims i a seguir.

Potser els bitxos raros són ells, que a més a més de no haver-se integrat, a més a més són uns ignorants i intolerants.

I sense to despectiu, sinó adectivitzant-los, ja que s'ha de ser ignorant per no saber que existeix a dins de l'Estat Espanyol una nació, amb un territori extès anomenat PPCC, i que comparteixen una mateixa llengua.

I he dit no integrats, perquè a veure, si jo me n'anés a un lloc on parlen una llengua, en un primer moment no la sabré i m'hauré de comunicar en una llengua auxiliar, però a la llarga em sentiria malament si els intentés imposar la meva llengua enlloc de la seva, de la pròpia del lloc.

I potser això que jo ho faria però ells resulta que no ho fan, potser és això que em treu de polleguera, i resulta que com que estan a "España", això ja ho justifica tot.

En aquests individus, ja se sap que són ignorants, i el millor que podrien fer és intentar aprendre i no imposar.

Tant progres i tant feixistes.


Bé, el teu Hespèria no me l'he llegit perquè vaig amb el temps just (qui ho diria!! xD), ja aniré passant!

Salut i merci!

Jacme ha dit...

és ben bé el relat fundacional d'Hespèria! Ni Plini el Vell ho hauria descrit millor!

:DDD

Mondhell ha dit...

Bueno, alguien debería decirle a esos centuriones que no se preocupen: todos tenemos algún mal día.