diumenge, 20 de gener del 2008

Habitació 14, Hotel Siboni.


Avui en dia al carrer de l'Àngel número 6 trobem la preciosa façana modernista de l'antic Hotel Siboni. Aquest era un dels emblemàtics establiments hostalers de la ciutat de Tortosa de finals del segle XIX i bona part del segle XX. Però molt poca gent sap la macabra història que va ocórrer pocs anys després de la guerra civil. Potser perquè la guerra mateix va ser igual de terrible.


A l'edifici de l'hotel Siboni hi ha una habitació oculta. Resta tapiada d'ençà que fenòmens paranormals van acabar amb la vida de dos hostes, un treballador i un capellà enviat pel bisbat.

Tot començà un cop acabada la guerra civil; l'hotel va tornar a obrir sota una nova direcció que desconeixia el passat del negoci. Mentre va durar el conflicte bèl·lic no s'allotjà ningú, només en casos comptats a milicians republicans, ja que la proximitat al riu va fer témer als propietaris que el destruïssin; però aquestos van haver d'exiliar-se a corre cuita un cop va determinar-se el rumb històric.


Els nous amos obriren les portes amb un personal renovat i amb ànims de remuntar una postguerra que semblava crua. Però la primera nit, al voltant de les tres de la matinada l'hoste de l'habitació 14 demanà que el canviaren a meitat nit. Com que acabaven de començar, no li preguntaren res més i accediren, encara que amb la mosca al nas. Això es va seguir repetint amb tots els hostes que anaven allotjant-se en aquella cambra. Fins que una nit l'home va decidir quedar-s'hi ell. Uns crits esgarrifosos el van despertar i un sotrac inexplicable feia trontollar el llit com si anés amb un tren desbocat. L'home, pietós com era, va portar una imatge de l'Àngel de la Guarda i la va posar a la tauleta de nit i semblava que allò es calmava.


I calmat va romandre fins que un matí una de les noies de cambra va caure desmaiada després d'un xiscle espaordidor; l'habitació 14 apareixia coberta de sang, els budells de l'hoste estaven escampats per l'habitació i els òrgans interns es trobaven als llocs més insospitats. Aquest senyor, agnòstic havia llençat la imatge de l'Àngel de la Guarda a la paperera; però ningú no se n'adonà amb tot aquell bé de Déu. Tot i el dantesc espectacle, els amos del Siboni veient la mala propaganda d'aquell fet van intentar d'amagar-ho amb un cert èxit. No va transcendir. Un mes més tard va tornar a succeir.

No ho podien amagar més, les autoritats van prendre cartes sobre l'assumpte, encara que no van fer córrer la veu per no crear alarmisme; però van avisar al bisbat.


El bisbe en persona va escoltar els fets relatats de primera mà per part dels treballadors i gerents de l'hotel. Era evident que algun éns del més enllà buscava venjança. Mossèn Magrinyà, exorcitzador oficial de l'església catòlica, fou l'encarregat de preparar la cerimònia d'expulsió del dimoni del Siboni. Un dels empleats, Josep Nolla de l'establiment l'ajudaria.


Mossèn Magrinyà anà al l'hotel a mitjanit. Josep, el mosso, ja tenia l'habitació preparada. Les habitacions de dalt i les de la mateixa planta eren buides. El capellà preparà els estris mentre el noi feia guàrdia; un lleuger tremolor va sentir-se per tot. Mossèn Magrinyà va tranquil·litzar al xicot i tot seguit inicià l'entonació de l'exorcisme:


Deus, in nómine tuo salvum me fac, et virtúte tua age causam meam.- Un plany esgarrifós va començar a sentir-se per l'habitació mentre els mobles començaven a trontollar - Deus, audi oratiónem meam; áuribus pércipe verba oris mei.- Josep va caure de genolls agafant-se la panxa amb les dues mans, amb crits esgarrifosos - Nam supérbi insurréxunt contra me, et violénti quasiérunt vitam meam; non proposuérunt Deum ante óculos suos.- De sobte el noi va començar a retorçar-se pel terra mentre un so sord i tou li sortia de la panxa, seguit d'una explosió de sang vísceres i xiscles esguerrats- Ecce, Deus ádjuvat me, óminus susténtat vitam meam.- El capellà no defallia i la seva veu retronava per l'habitació.- Retórque malum in adversários meos,- El mosso jeia mort, però el plany ultraterrenal va incrementar-se i el tremolor de l'habitació es convertí en terratrèmol.- et pro fidelitáte tua déstrue ilos Voluntárie sacrificábo tibi,- Mossèn Magrinyà va caure de genolls. La cara congestionada i plena de suor eren mostra de l' intens dolor que sentia, però seguia entonant el càntic i llençant aigua beneïda- celebrábo nomen tuum, Dómine, quia bonum est. -La intensitat pujà, era una tempesta de caos, de planys i tràfec d'objectes d'aquí cap allà. El capellà es contorsionava pel terra; encara no defallia - Nam ex omni tribulatióne eripuit me, et inimícos meos confúsos vidit óculos meus.- Amb un orgiàstic zenit el maremàgnum acabà, els budells del religiós s'havien sumat als del treballador de l'hotel, puix encara no era mort. - Glória Patri – .Es senyà i, finalment, expirà.


Les autoritats religioses varen obligar a tapiar l'habitació 14. No se'n va assabentar ningú. El bisbat va portar un vell paleta que els feia quatre feines de quan en quan per guanyar-se dos rals. Un dels mossos el va ajudar a posar els totxos al portal de la cambra:


- I com és que tapieu esta habitació?.- va preguntar l'home.

- Pos diuen que passen coses rares, saps? - contestà el treballador de l'hotel.

- No m'astranya... - digué misteriosament el vell – Me penso que va ser aquí auon se va suïcidar l'últim siginero quan lo van descobrir fa deu anys...

dimarts, 15 de gener del 2008

Isarn, Capítol II


Al dia següent Isarn s'alçà ullat i molt cansat. No havia pogut dormir gaire degut als malsons. Però havia de treballar i l'estaven esperant a primera hora al cementiri, tot i que hagués donat qualsevol cosa per no haver d'anar-hi, però era inevitable; hi havia molta feina.

Va arribar abans que ningú, aprofitant que el seu oncle sempre anava a fer una cafè ans de començar la feina. Va anar de seguida cap a la cripta on la nit anterior havia vist entrar aquella fantasmagòrica parella. Estava tancada completament, hermètica. La única senyal que s'advertia per a l'ull inquisitiu era la pols que s'havia aixecat al llindar per la porta. Isarn va fer tota la força que va poder, però la porta seguia sense moure's.

- Xeic, que fots? - va cridar de cop el seu oncle - Vine aquí mecagondeu!

- Sí, ja vinc! - digué Isarn, absolutament ruboritzat per haver estat enxampat.

- Allí no vull que hi vaigues, m'antens - va dir molt seriosament l'oncle - aquell racó dóna malastrugança.

- Què? Sí? - va preguntar, estranyat per la sobtada seriositat - I com és això?

- Coses de vells - va dir- Tu domés fes-me cas, astem? Vinga, aspavila't i a la faena, que no te l'acabaràs.

Isarn va estar tot el matí sol cavant un parell de tombes a l'altra punta del cementiri, mentre l'oncle treia males herbes i les anava cremant. No parava de pegar-li voltes, el seu oncle sabia alguna cosa. Era evident, però també estava clar que tenia por i que seria difícil treure-li alguna cosa. Per tant havia de tenir cura a l'hora de parlar-li sobre el tema a l'hora de dinar.

L'oncle va aprofitar les brases de la foguera per escalfar dos tupins d'olla barrejada.

- Oncle, saps que ahir me'n vaig anar sense avisar - va dir Isarn.

- Sí, ja vaig vore tota la ferramenta ascampada tal com va caure - va contestar.

- Es que me vaig aspantar - digúe - me va paréixer vore algú pel cementeri-

- Pos seria algú - replicà l'oncle - dóna'm lo porro de vi, que no te'n cal tant.

- Però els vaig veure entrar a la cripta aquella - tot assenyalant a la part antiga del cementiri.

Un porró va caure a terra, el vi s'escampà per tot. L'oncle estava pàl·lid.

- T'ho has inventat - va dir - No... algú t'ho ha xarrat... qui ha sigut, QUI T'HO HA CONTAT!!!