dijous, 19 de juny del 2008

L'OVNI d'Aldover


Una nit, farà uns vint anys tot el poble d'Aldover va sortir esperitat i deien que havien vist un ovni. Això fou un anècdota que va córrer per les nostres terres fent riure a molta gent, però fent quedar molt malament als doverencs, ja que aquest fet va coincidir amb l'estrena del canó làser de la discoteca Karibú de Roquetes. Molts deien haver vist la llum riu amunt, encara que tenien certa confusió sobre els detalls.

Jo us explicaré la vertadera història.

Era un vespre a principis d'estiu quan V. Gisbert estava pescant a la vora del riu quan va veure una llum al cel, riu amunt. De seguida anà corrent al bar i cridà als que hi havien per a veure-ho.

Als pocs minuts, a la plaça, hi havia congregada la majoria de la població. Poc a poc anaven veient que la llum es feia més i més gran i s'anava definint un forma lenticular, allargada, brillant i un brunzit lleuger però intens anava creixent en intensitat. En un obrir i tancà d'ulls es situà sobre seu, era tan gran com tot el poble i el brunzit s'acabà. Una llum intensa els encegà.

Quan van obrir els ulls es trobaven en una sala asèptica de llum difusa i claror matinal. No hi havia més mobiliari que una bancada apegada a les parets. Van seure allí, no hi havia portes i tenien una sensació narcòtica al vel del paladar.

Tampoc i havia finestres i la llum pareixia emanar de les parets mateix, com si aquesta fos transpirada pel barandat. Van perdre la noció del temps, però de quan en quan sentien uns xiuxiuejos inquietants: Tekeli-li Tekeli-li

Poc a poc anaren adormint-se. Quan l'últim dels doverencs va quedar inconscient va aparèixer una porta d'on semblava haver només paret. Dues criatures d'aspecte indescriptiblement ultraterré, grotescament concebudes per una ment prototemporal i definitivament fora d'aquest món. Sort que eren tots dormint, ja que una ment humana no està preparada per a concebre una varietat tan àmplia de conceptes escatològics tan contraposats i paradoxals; tan sols eren versemblant perquè existien. Amb uns obscens tentacles peluts i llefiscosos, que els sortien del que semblava ser un apèndix movible ple de bilis en constant erupció a la part superior, van agafar els pobres vilatans d'Aldover i els van portar de dos en dos a una sala on hi havia un instrumental caòtic i mostres de teixits exòtics o familiars en vitrines, com si fossin trofeus.

Hom no sap que els van fer allí, tan sols que la perpetuació d'aquesta espècie primigènia i alienígena necessita aquestos processos per a perpetuar-se.

I ho fan cada vint anys.


(Foto original de Jordi Perales; gràcies )

divendres, 13 de juny del 2008

Hespèria



Conten els historiadors que la primera gran flota romana era formada per més de cent cinquanta naus de guerra. Salparen totes cap a Cartago preparades per a la lluita, però pel camí els atrapà una tempesta sense precedents; no totes les naus que van perdre van afonar-se en aquella tempesta.


Els timbals retronaven per la bodega d'esclaus esclafint més fort i més ràpid que els trons de l'exterior. El capità, a coberta, menava el timó amb mà experta, però les corrents i els vents l'arrossegaven cada cop més lluny de l'armada romana; gairebé els havia perdut de vista. Ones grans com a temples demanaven tota la perícia dels mariners i sobreviure era més important que reagrupar-se.


Hores més tard, amb el mar totalment immòbil agraïa als déus haver-se salvat i es plantejava com tornar, tot i estar totalment desorientat. La immensa quietud era acompanyada per una boirina baixa ran d'aigua, no s'alçava del metre. A la llunyania començaren a sentir un so, com d'un esquitx, un cop i un altre. Després més fort, més prop i amb una profunditat que posava els pèls de punta pel que suggeria . Els tripulants miraven enllà, cercant el possible origen d'aquest so, quan de sobte s'alçà una criatura gegantesca, de coll alt i mirada reptiliana, ullals esmolats i escates ominoses. Els mariners varen córrer per coberta cercat refugi, però abans la bèstia se n'emportà un a la boca amb un ràpid moviment. Els timbals tornaren a sonar, més forts que durant la tempesta. El drac atacava una i altra volta, molts cops destrossant trossos de l'embarcació. Mariners i soldats, esclaus i romans, remaren com un sol home; el capità, avisat pel vigía enfilà cap a una petita illa que s'albirava a l'oest. Cada cop eren més prop, però cada cop perdien més homes ja que la coberta estava destrossada per un costat i la criatura atacava els remers de la primera bodega d'esclaus. Però quan eren a mitja milla de l'illa la bèstia gira cua de cop, tal com havia aparegut havia marxat.

Arribaren a la costa i van veure que l'illa no era gaire acollidora. Arbustos espinosos, arbres secallosos i herbes malastrugues cobrien la petita extensió de l'illa. Petits monticles espurnejaven el paisatge, amb una regularitat inquietant. Altrament havien desembarcat en una cala protegida, gairebé un port natural, que els permetia descansar i reparar la nau amb certa calma. Durant tota la tarda recolliren la poca llenya que podien aprofitar i les reparacions avançaven; a la nit estaven esgotats, havia estat un dia molt llarg. Dormien tots, fins i tot els que feien la guàrdia havien caigut sota l'influx de Morfeu.
Un soldat s'alçà inquiet, un so reptant, un rossec com d'ossos, dent contra dent l'havia perseguit en somnis. Va mirar al seu voltant i es posa a xisclar, una legió d'éssers putrefactes envaïa el campament, s'estaven menjant als seus companys després d'haver-los matat mentre dormien. Amb l'escut i l'espassa va fer sonar l'alarma. Els soldats espaordits i desorientats cridaven com porcs a la matança, però aconseguiren reagrupar-se. Hi havia massa engendres i havien tingut massa baixes, només podien pujar a la nau i resar pels que deixaven a terra.

Només quedava un terç de la tripulació inicial i romanien en silenci. Navegaven amb vela, no hi havia prou remers i el timó no s'havia pogut reparar. A la seva esquena l'alba s'anunciava lentament, però no millorava els ànims de ningú. De sobte el mar començà a brogir, l'aigua semblava bullir. Un so agut i gemegós emergia entre la cacofonia marina. Per estribord aparegué de sota l'aigua un espècie de nau lenticular, metàl·lica i que emetia una llum intensa. Com si això obris la veda, per totes direccions apareixien més naus d'aquestes, amb les mateixes característiques. Hagué homes que ja no van pode suportar tanta pressió i es llençaren al mar. Altres no van tenir opció ja que amb tant moviment el mar enfollí i la precària embarcació va cedir per tots els costats. Els homes s'agafaven a les fustes com podien, però la majoria estaven al límit de les seves forces.

Gairebé al migdia un centurió romà es despertava, era a una platja verge. Hi havia companys seus inconscients i els anà a despertà. Amb el mar a la seva esquena miraven cap a l'oest.
- On hem anat a parar? - preguntà un.
- Jo ho sé.- va dir el centurió - Hem vist el Drac de l'Oest, hem visitat l'illa dels Necròfags i hem vist salpar les Naus dels Déus!

- Benvinguts a Hespèria!

diumenge, 8 de juny del 2008

Isarn, Capítol III

La vetllada era magnífica. Música lleugera, d'un quartet de corda, omplia l'estança suaument junt amb la llum càlida de les espelmes. Els sacrificis havien estat de molt bon gust. Nois i noies joves molt ben disposats i amb una actitud sumisa molt reconfortant; els crits i les rebel·lions sempre destorbaven la quietud. S'havia ben afartat de sang i havia gaudit jugant amb les ànimes dels damnats abans de devorar-les en nom del seu déu. Però ara havia de marxar.

Durant els darrers tres segles havia anat cercant l'antic santuari perdut de Yog-Sothoth. Avui ho havia celebrat amb la seva germandat d'ànimes desterrades. I en pondres el sol pujaria al carruatge amb la seva consort.

Volia veure de primera mà allò que havia llegit i rellegit un miler de vegades al Neconomicon. El temple blasfem de Yog-Sothoth era el lloc més poderós en aquesta capa dimensional, en aquest pla d'existència. Un cop veiés amb els seus propis ulls que aquest era l'autèntic temple, començaria els preparatius.

Necessitava el sacrifici d'un milió d`ànimes i això requeria temps.

El paisatge gèlid de les praderies glaçades el reconfortava ja que sintonitzava perfectament amb la seva ànima. Els sotracs inevitables dels camins rurals era l´únic que el feia, de tant en tant, tornar a la realitat del carruatge. fins que tres dies després arribaren a un petit cementiri d'una vil·la mitjana. Les portes romanien obertes tot i l'hora que era; l'enterrador devia tenir feina. Ell li'n donaria més.

Avançaren tots dos lleugerament, desplaçant-se per sobre la compacta boirina que no s'alçava un pam de terra fins que atrets per la poderosa energia del temple trobaren una cripta molt antiga, erosionada i coberta de vegetació feréstega. Allí, davant la porta, entonaren els càntics gnòstics apresos feia tants anys i que tants i tants cops havien repetit. Les portes s'obriren lentament i descendiren a la profunditat de la terra mentre aquestes es tancaven.

Primer havia pensat matar el noi de seguida, però li vingué al cap una idea molt millor. El noi seria l'elegit; aquell qui li portaria el milió d'ànimes.