dimecres, 9 de juliol de 2008

Isarn, Capítol IV


Isarn es despertà xop de suor. Havia estat somiant, però no se'n recordava tot i que una sensació inquietant romania. Se sentia angoixat, ofegat, aixafat, brut. Com quan esbudellava els animals el dia que feien matança, com quan al cementiri feien un clot i descobrien que feia poc algú havia fet un enterrament clandestí i els tocava desfer-se de cadàvers en descomposició, ulcerosos i plens de cucs, unflats per la humitat i els gasos putrefactes. També hi havia ràbia; cremava per dins amb un neguit intens com d'una febre exòtica.

Ja no va poder dormir. Va esmorzar més per obligació que per ganes i va enfilar cap al cementiri mentre per l'horitzó s'anunciava l'alba. Avançaria feina i així, amb sort, a mitja tarda ja podria anar-se'n a casa. A mesura que s'apropava s'adonà que un càntic, hipnòtic i repetitiu com un grotesc mantra, creixia en intensitat:

Ia Shub Niggurath Ia Yog-Sothoth

Enkai n'gao ie mekili nagaroth

Concentrat com estava amb la ignominiosa melodia gairebé no es fixà que les portes eren obertes. Era impossible que estigués l'enterrador; sempre venia després de missa de sis. Aquests càntics li recordaven aquells que havia sentit la nit que va veure allò; quan la misteriosa, gairebé terrorífica, parella havia entrat a la més antiga de les criptes. La nit que més por va patir, la nit que no pot explicar a ningú, la nit que l'enterrador li va dir que borres de la seva memòria, la nit que no oblidaria mai. Mai podria oblidar la cara d'aquell home, d'aquell ésser.

La mateixa cara que li estava somrient a l'entrada del cementiri.


1 comentari:

Lant ha dit...

molt bé molt bé.... a vere què li passa al xiquet... segur que res de bó.