Edifici dels Jesuïtes de Roquetes

Aquest dissabte el meu posseït a la terra, aquest que ara mateix escriu això, el meu instrument de comunicació, ha assistit a l'ebrebloc. Ell atentament ha escoltat el que allí es deia i ha socialitzat amb la classe bloguista. Però jo, com que era al submón espiritual, no hi parava massa atenció fins que he fet una coneixença. Em vaig trobar un jesuïta mort feia més de seixanta anys. I m'ha contat la seva història.

Aquest senyor quan era jove estava enamorat d'una pagesa rica de Roquetes. Ell era masover de la família d'aquesta i cada dia sospirava per que ella, algun dia, li fes cas. Però no era així. Succeí un dia que aquesta noia caigué malalta de tuberculosi i li donaren sis mesos de vida. Joan, que així es deia el noi, resava a Déu totes les nits per la curació d'aquesta, però dia a dia anava empitjorant.

Cinc mesos més tard la noia va entrar en l'agonia de la mort; li quedaven dies, hores. Aquella mateixa nit que va saber que el seu amor platònic moriria, tornà a resar, però no a Déu, sinó a qui volgués escoltar-lo. I així fou que vora les tres de la matinada trucaren a la porta. Era un senyor de mitjana edat amb un vestit molt elegant i accent de Barcelona; o sigui un personatge totalment fora de lloc a la Roquetes de l'època i a aquella hora intempestiva. Es va presentar com a portaveu d'un grup d'experimentació en cures de malalties greus i que havia sentit que una noia del poble era a punt de morir. El va confirmar-li la notícia i li pregunta perquè havia anat a cercar-lo a ell precisament. Resulta ser que la tècnica experimental requeria una persona que estimés amb tota l'ànima al malalt i s'havia assabentat que ell complia aquests requisits. Ell digué que faria el que fos per a què la noia es guarís. Bé, només havia de donar la seva ànima i la noia es salvaria.

Aquesta informació el deixà glaçat durant uns segons, però la passió o idiòcia adolescent, el varen fer tirar endavant. Firmà amb una gota de sang. La noia al dia següent miraculosament s'havia guarit. Joan boig d'alegria l'anà a visitar i li va dir que ell l'havia guarit, que havia parlat amb un senyor que faria que es posés bé, que l'estimava... i ella el va rebutjar, el va repudiar. Aquest pagesot analfabet que s'ha cregut! Van fer-lo fora de la feina i li van dir que no s'apropés mai a la seva filla, a la pubilla de la casa.

Vagarejant i sense feina va fer cap als jesuïtes i allí el van agafar per cuidar fer de conserge. Poc a poc, i amb paciència el van educar i va resultar ser un xicot molt intel·ligent. Al cap d'uns anys va ingressar a l'ordre superant totes les expectatives amb escreix. Perquè Joan va veure que si hi havia la possibilitat de recuperar la seva ànima era a les biblioteques vaticanes. Ja havia fet el primer pas, ingressar a l'ordre.

Dotze anys va tardar en arribar a Roma, però va poder recórrer totes les sales de la biblioteca. Després de cercar mes i mig va trobar el Pseudomonarchia Daemonum on s'explica que el contracte té una sortida, encara que costa la vida del qui l'ha signat. El suïcidi no era vinculant; només perdria la seva ànima si la seva mort era fortuïta.

Estigué rumiant durant uns anys, però era inevitable. Una nit entrà a la farmàcia, preparà una barreja d'herbes molt concreta i s'empassà la terrible poció. No tingué temps de deixar el got a la taula.

Però els suïcides no transcendeixen; romanen entre nosaltres, al submón. I allí, a l'Ebrebloc, me'l vaig trobar i m'ho va explicar. Era una història fascinant li vaig dir, però sabeu que? Hi ha una clàusula al contracte que diu que si el suïcida entra en contacte amb un dimoni aquest se'l pot endur a l'infern i reclamar la seva ànima... I així ho vaig fer! Hahaha.