dimarts, 18 d’agost de 2009

La infinita dualitat de la unitat múltiple



Al capvespre he vist la llum
córrer muntanya amunt,
com l'ànima d'un difunt
es purifica amb el foc i el fum.


A l'albir del dia he vist la foscor
marxar corrent pels carrerons,
com quan durant uns segons,
ans la mort, només hi ha dolor.

Lleugera s'esvaeix la joia del dia
i plàcida s'escola l'angoixa de la nit.
Miserable i fantàstica, i tènue melodia

m'acarona com els llençols al llit.
Maleïda aquesta vergonyosa covardia
que no em deixa occir el meu esperit.



3 comentaris:

NeoPoeta ha dit...

Interessant sonet...

Ha sigut molt grat trobar entre els teus gustos literaris al gran HPLovecraft, sens dubte un dels mestres.

Ens llegim ;)

Mondhell ha dit...

Doncs jo crec que si continues així despaçaras a Bécquer i Lovecraft uns escalafons més abaix i et quedarás tú dalt de tot.
Aquest any has tornat a fer alguns poemes i feia temps que no llegia tants teus. M'alegra això perque sempre t'he dit que m'encanten els teus poemes i crec que ets dels pocs que saben fer bé poesia.
*_*

Sangenceba ha dit...

Acabe de descobrir aquest blog i m'ha deixat amb ganes de més.

Estaré ben pendent!