Tancat

Després d'un temps d'inactivitat al bloc, però amb molts canvis per un altra banda he decidit tancar el bloc i començar un altre de nou que no té res a veure.

Allà segurament hi penjaré de quan en quan coses que ben bé podrien entrar aquí, però l'enfocament serà diferent. Aleshores he decidit que era millor plegar.

Tot i això segueix en xarxa per si algú vol llegir alguna cosa.

Dia de l'Orgull Friki 2010

Feliç dia de l'orgull friki 2010 !!!!

Encara que el bloch no està mort sí que està parat. Però tot i això volia publicar una entrada avui, com faig cada any.

Aquest any entre unes coses i unes altres no he tingut gaire temps per frikejar (Sí, inventem-nos verbs com fan els anglesos!) Només Lost, algun llibre de ciència ficció i fantàstic i no he jugat a res. Tampoc recordo haver vist cap pel·lícula gaire bona per l'estil.

Resumint, que darrerament no em sento gaire friki, tot i que la cosa va per dintre i ganes no me'n falten! Tinc molts de projectes en ment, moltes ganes i molt poc temps, però penso que poc a poc anirem fent alguna coseta.

Felicitats a tots els que us considereu d'una manera o un altra frikis. Recordeu que el nostre poder ve que els altres no creuen en nosaltres!

Al despertar d'un gran periple

Sóc fos dins un silenci amniòtic
dormo plàcid, càlid, sota la neu
Amb lleugeresa renaixo dins meu
dansa onírica de plaer narcòtic

Flueix l'angoixa, xiuxiueig hipnòtic
Un udol, un crit, un plany, una veu
I jo ja sóc aquí. Ja sóc dins teu
És un triomf del plaer, simbiòtic

La teva veu vellutada em frisa
L'enyoro nit rere nit, com la lluna,
com la sang, com la mar i la brisa

Però no em queda esperança ninguna
Ha arribat la mort i mai improvisa
Ha arribat l'hora de la infortuna.

La infinita dualitat de la unitat múltiple

Al capvespre he vist la llum
córrer muntanya amunt,
com l'ànima d'un difunt
es purifica amb el foc i el fum.


A l'albir del dia he vist la foscor
marxar corrent pels carrerons,
com quan durant uns segons,
ans la mort, només hi ha dolor.

Lleugera s'esvaeix la joia del dia
i plàcida s'escola l'angoixa de la nit.
Miserable i fantàstica, i tènue melodia

m'acarona com els llençols al llit.
Maleïda aquesta vergonyosa covardia
que no em deixa occir el meu esperit.

El crit

Suposo que no sóc gaire original amb aquest post. Suposo que després de tant de temps potser esperàveu quelcom diferent. Però de moment no us puc oferir res més.
Tanmateix m'abellia publicar-ho.

El Crit.

Un crit, un crit i un xiscle!
De por, de por i angoixa.
Xisclo, xisclo i crido!
D'angoixa, d'angoixa i por.
Bramo, udolo i crido!
De terror, misèria i por.
Por i més por!
d'un crit.

Aurë alaseva hehtala 2009 (Dia de l'orgull friki 2009)

Ja se que darrerament, sis mesos, estic inactiu, però avui és dia de joia i celebració i suposo que algú fins i tot es sorprendrà de llegir-me després de tant de temps. Celebrem el dia de l'orgull friki i com a bon representant d'aquest grup us demostraré el meu domini del Quenya, l'idioma que Tolkien va inventar i després va vestir amb la seva obra literària (i no a l'inrevés com molta gent creu).
Us he escrit un senzill haiku (el meu quenya tampoc és cap meravella...) dedicat a tots els frikis!

Haiku Quenyanen:

Onna hehtala,
nwalka morna ambaren
nai hira sikil

Èsser friki,
cruel i fosc destí
tan de bò trobis la llum

Los marfantos del Delta

Avui toca un post de caire més clàssic (Si, clàssic tu, que fa més de dos anys que escric cosetes per aquí)

A les nostres terres els morts vivents també ronden. Se'ls coneix com a marfantos o marfantes. (Encara que marfanta te altres connotacions, consulteu el DCVB). Sempre tenen gana i romanen assedegats dels càlids fluxos vitals dels mortals. I les seves ànimes contaminades emmetzinen tota altra ànima que atrapen i converteixen a la víctima en company de tortures i sofriments sense fi, entre les gèlides llacunes hivernals del delta de l'Ebre.

Conta la llegenda que al mes profund dels marjals del delta hi havia unes galeres per als presoners més terribles i despietats del Regne d'Aragó. Bèsties humanes engendrades en la violència de les guerres medievals i sota la terrible pressió del paganisme i la inquisició; afartats de plaers més enllà dels sentits humans, de les delícies més prohibides i inimaginables i que fins i tot farien empal·lidir als romans més depravats de l'era de Cal·lígula, i torturats després amb els mètodes més salvatges, terribles i fascinants de la imaginació visceral de la santa inquisició. I confinada tota junta, aquesta escòria salvatge i infrahumana treballava de sol a sol, fos el dia més cruent de l'hivern o el dia més abrasador de l'estiu, assecant llacunes infestades de mosquits, sangoneres i malària.

Fins que un dia, a primers de desembre, Saturn i Venus alineats amb la lluna aparegueren pel sud-oest poc després de pondre's el sol. L'influx malèvol d'aquests astres i tota l'energia negativa que acumulava l'entorn i tota la que havien acumulat els condemnats al llarg de les seves maleïdes vides va esdevenir tant poderosa que esguerra els límits de la nostra dimensió i obrí una escletxa a l'infern. Els esperits malignes dels presoners, magnificats per l'influx demoníac de l'hades, van esdevenir lliures del cos mortal i els posseïren amb fruïció. Uns als altres van començar a devorar-se en una orgia extàtica de sang, vísceres, xiscles i gemecs ofegats. Els que varen quedar en peu, al final de la follia, van esmunyir-se per entre les llacunes i no se'n va saber gaire cosa més.

Però conta la llegenda que quan s'alineen Saturn, Venus i la lluna als Ports, a les llacunes del Delta de l'Ebre s'obre aquesta escletxa cap a l'infern i els marfantos cerquen qualsevol alè vital per alimentar-se i escampar la seva maledicció al llarg dels segles.

Somni de Plaer Lluent

Aquest poema està dedicat al meus amics René i Càterin. De tot cor, desitjo que us agradi.


Somni de Plaer Lluent

Visc un somni de plaer lluent
censurat al llindar del dolor.
Flames porpra brollen del cor
inundant els ulls i la ment.

Emergeixo de la vida gris;
trobar-te ha estat un regal.
Junts anirem fins al final
d'aquest viatge ple d'encís.

Somni de plaer lluent, ets amb mi.
Guardes el meu son de la foscor
i l'omples de llum guiant el camí

Somni de plaer lluent, meva claror.
Guardes el meu cor del funest destí
i l'omples del més dolç amor

Resolució del concurs de relats breus d'Hespèria.

«L’androide mossega el gelat amb passió fingida. Un regalim de nata rellisca comissura avall, i fa malbé circuits d’importància decisiva.» - Va recitar el poeta. -

El públic va romandre un segon en silenci, embadalit, i, de sobte, va aixecar-se aplaudint i xisclant de joia. Els assistents van saber apreciar l'obra; la idea de l’androide que vol ser humà, fins i tot fingint els plaers més rudimentaris com llepar un gelat, els va captivar, tot i que el seu desig de ser humà, i per tant de desafiar el seu creador, implica un càstig gairebé diví. I els subtils homenatges al realisme màgic; circuïts decisius malmesos per una frivolitat gèlida fingida amb fredor... L'auditori frisava. Era magnífic; una sublim mostra de poesia de peu piulador. J.M. Tibau, lluint amb orgull la recent guanyada Corona d'Heli Sòlid, que l'identificava com a mestre piulador, va agrair al públic aquesta ovació i va deixar pas a la poetessa Aina, que lluïa l'Accèssit de Neutrons

«El segon model arribava ben embolicat quan el primer es desendollava del món. Va deixar una nota de comiat que ningú va saber llegir.»

L'ovació es va tornar a repetir. L'Accèssit era merescut amb honor. L'autora deia molt amb un senzill suggeriment, encertava el to i la intensitat de l'objectiu. Havia condensat la història amb una sola piulada, subtilment havia descrit el present i albirava un futur incert, com el més real dels futurs.

Després van anar recitant la resta de piuladors, poetes del peu piulador, de 140 caràcters. Escriptors condensats, històries eternes i atemporals.


Del futur i del present,
del passat i d'abans del passat.
No hi ha res oblidat,
tot es recorda en un somni clarivident.

Moltes gràcies a tots per haver participat al concurs. Sou literatura, inspiració i poesia.

Homenatge a Gerard Vergés

Jo vaig conèixer a Gerard Vergés com molta gent de la meva generació; a la classe de literatura catalana de Manel Ollé a l'I.B. Joaquim Bau. Llàstima que per a estudiar-lo a ell vam passar de puntetes per la resta de la literatura catalana...

En aquell moment ja em va agradar i recordo haver-lo rellegit alguna vegada. I com que als dos ens agrada molt Ausiàs March he triat aquest poema. Gaudiu-lo com jo ho he fet més d'un cop.

Havent llegit els Cants d'amor del cavaller Ausiàs March

Aquesta nit estic tristíssim. Tanco,

flor de Gandia, falconer del rei,

sobre el teu llibre els ulls cansats. Ressonen

els versos amples i fragants, com la

remor del vent entre florides branques.

Lluny és Teresa, i gairebé no dius

ni el nom ni l'hora ni el secret delit.

Tant l'has besada en somnis, que coneixes

—més que el marit— aquell tremolor

lleu del llavi roig i de la sina blanca.

Però el temps, Ausiàs, en va transcorre.

I sols et queda el persistent desig

del ver amant que, contra tot, espera.

Que'ls amadors han en continu esper.

Haikus Tardorencs

M'apetia escriure haikus. Així que he aprofitat aquesta dèria lírica que arrossego darrerament i us en poso uns quants. No són gaire de l'estil que esteu acostumats en aquest bloch, però hom ha de variar una mica; a veure si després direu que estic estancat.
Que els haikus són poc originals? Mmm... discutible. Que fer-ho sobre la tardor és encara menys original? Potser sí. Que faig el que em ve de gust? Doncs sempre que tinc ocasió. Us els poso i ja em direu el què.
Itadakimasu!

Una fulla bruna
balla, amb un glop de vent.
L'arbre ja té son.

-

Apareix al bosc
un cadàver. Dos mesos.
Brollen rovellons.

-

Tinc un panellet
ben dolç i ple de pinyons.
Al got mistela.

-

Cada dia més fred
vent de dalt. Boira al matí.
Castanyes al foc.

-

Fosqueja el cor
d'un mort. La nit és clara.
Fan festa els difunts.

-

El destí humà
resta incert. Ja és tard.
Dajjal ha arribat

Primer podcast des de l'Infern

L'altre dia Jacme va penjar un podcast d'una poesia meva. Això m'ha animat a tastar aquesta eina i la veritat que és molt interessant. Jo no en tinc ni idea de fer-ne, així que ja em perdonareu pel resultat; altrament cremareu a l'infern. Es tracta de la poesia "El cant de la garsa" que un sevidor va publicar recentment (per als meus estàndards) en aquest mateix bloch.

Sento el Cant d'una Garsa

La sang del sol es vessa pels Ports.
Passejo per Roquetes cercant la pau
que m'han dit es reserva als morts
L'angoixa no em deixa sortir del cau

Del cim de Caro veig flames i foc
i s'encén Coll de l'Alba i Tortosa
No veure el teus ulls és un roc
que em trenca el cor i la mort disposa.

Sento el cant d'una garsa des d'un pi
Xiscla i xerra, un xic esguerrat
M'endevino un malastruc destí.

No sé que passa, tot s'acabat.
Es pon el sol, no veuré el matí.

Jo no hi sóc. El món m'ha guanyat.

11 de setembre 2114

Sang
de cent mil soldats,
Màrtirs morts, enterrats, oblidats...

Corre per les venes de turons i prats
Roman delerosa que canvien els fats
de la catalana terra
i dels que hi som nats
per donar-nos forces per als futurs combats
que convertiran
aquest país
amb el més gran dels estats !


Visca Catalunya i bona diada a tothom!

Sento el Cant d'una garsa

La sang del sol es vessa pels Ports.
Passejo per Roquetes cercant la pau
que m'han dit es reserva als morts
L'angoixa no em deixa sortir del cau

Del cim de Caro veig flames i foc
i s'encén Coll de l'Alba i Tortosa
No veure el teus ulls és un roc
que em trenca el cor i la mort disposa.

Sento el cant d'una garsa des d'un pi
Xiscla i xerra, un xic esguerrat
M'endevino un malastruc destí.

No sé que passa, tot s'acabat.
Es pon el sol, no veuré el matí.
Jo no hi sóc. El món m'ha guanyat.

Isarn, Capítol IV

Isarn es despertà xop de suor. Havia estat somiant, però no se'n recordava tot i que una sensació inquietant romania. Se sentia angoixat, ofegat, aixafat, brut. Com quan esbudellava els animals el dia que feien matança, com quan al cementiri feien un clot i descobrien que feia poc algú havia fet un enterrament clandestí i els tocava desfer-se de cadàvers en descomposició, ulcerosos i plens de cucs, unflats per la humitat i els gasos putrefactes. També hi havia ràbia; cremava per dins amb un neguit intens com d'una febre exòtica.

Ja no va poder dormir. Va esmorzar més per obligació que per ganes i va enfilar cap al cementiri mentre per l'horitzó s'anunciava l'alba. Avançaria feina i així, amb sort, a mitja tarda ja podria anar-se'n a casa. A mesura que s'apropava s'adonà que un càntic, hipnòtic i repetitiu com un grotesc mantra, creixia en intensitat:

Ia Shub Niggurath Ia Yog-Sothoth

Enkai n'gao ie mekili nagaroth

Concentrat com estava amb la ignominiosa melodia gairebé no es fixà que les portes eren obertes. Era impossible que estigués l'enterrador; sempre venia després de missa de sis. Aquests càntics li recordaven aquells que havia sentit la nit que va veure allò; quan la misteriosa, gairebé terrorífica, parella havia entrat a la més antiga de les criptes. La nit que més por va patir, la nit que no pot explicar a ningú, la nit que l'enterrador li va dir que borres de la seva memòria, la nit que no oblidaria mai. Mai podria oblidar la cara d'aquell home, d'aquell ésser.

La mateixa cara que li estava somrient a l'entrada del cementiri.