Isarn, Capítol I

Aquesta història és un projecte de conte per capítols que aniré posant aquí poc a poc. Ja sabeu que la meua periodicitat és caòtica, ja que a l'infern el temps no es mesura.

La fosca s'estenia per la prada gèlida mentre el carruatge avançava solemnement. Els passatgers restaven immòbils, només pertorbats pels sotracs ocasionals. Les indumentàries eren passades de moda, i des de la llunyania no s'apreciaven més detalls. No s'apreciava l'estat lamentable de les teles, arnades i esfilagarsades. Tampoc no s'apreciava la palidesa extrema de les seves cares, ni els ull mancats de lluentor. El carruatge s'obria pas per la boira i ningú el veia.

Isarn jeia vora una làpida, descansant de la feixuga jornada. Havia cavat tot el dia, puix que demà hi hauria dos enterraments. Feia poc temps que havia començat a ajudar el seu oncle, l'enterramorts. Bevia tranquil·lament quan sentí un soroll, una dringadissa rítmica.Després veié el carruatge que avançava suaument cap a la seva direcció, fins que es deturà prop de l'entrada. Hi baixaren dues figures, una de les quals semblava femenina. Tot just havien baixat, el carruatge se n'anà tal com havia vingut. Ambdós personatges s'encaminaren cap a l'interior del cementiri i un cop dins s'aturaren un segon. L'home aixecà una mica el nas com si ensumés. Tot seguit s'adreçaren cap a la part vella del cementiri, la que era més a la vora de l'església i on es troben els mausoleus, alguns d'antigues nissagues oblidades.

Isarn contemplava l'escena totalment immòbil, absort amb la majestuositat dels actors, com si pensés que una intervenció seva la faria desaparèixer . Es va haver d'aixecar ja que els perdia de vista. Anà seguint les dues figures des d'una distància prudencial i sense fer soroll. Tot i així, hagué d'amagar-se un parell de cops, ja que en una d'aquestes aturades en les quals l'home ensumava, dirigí la mirada vers la seva direcció, encara que ell romania amagat. Finalment s'aturaren davant d'un mausoleu de marbre, cobert d'esparraguera boscana i d'herba de sant Jordi, i del qual no n'era visible el nom ja que la pluja i els vents i el pas dels anys l'havia esborrat. Lentament s'aproximaren i començaren a entonar un càntic greu i repetitiu, i la llosa de marbre massís s'apartà per deixar-los entrar. Un cop dins la llosa tornà al lloc amb un so contundent de roc contra roc, però el càntic, esmorteït per les parets, seguia sonant. Isarn resava des de feia una estona i es posava les mans a les orelles per no sentir-lo, fins que no va poder més i fugí espaordit cames ajudeu-me.