dimecres, 3 de desembre del 2008

Los marfantos del Delta

Avui toca un post de caire més clàssic (Si, clàssic tu, que fa més de dos anys que escric cosetes per aquí)

A les nostres terres els morts vivents també ronden. Se'ls coneix com a marfantos o marfantes. (Encara que marfanta te altres connotacions, consulteu el DCVB). Sempre tenen gana i romanen assedegats dels càlids fluxos vitals dels mortals. I les seves ànimes contaminades emmetzinen tota altra ànima que atrapen i converteixen a la víctima en company de tortures i sofriments sense fi, entre les gèlides llacunes hivernals del delta de l'Ebre.

Conta la llegenda que al mes profund dels marjals del delta hi havia unes galeres per als presoners més terribles i despietats del Regne d'Aragó. Bèsties humanes engendrades en la violència de les guerres medievals i sota la terrible pressió del paganisme i la inquisició; afartats de plaers més enllà dels sentits humans, de les delícies més prohibides i inimaginables i que fins i tot farien empal·lidir als romans més depravats de l'era de Cal·lígula, i torturats després amb els mètodes més salvatges, terribles i fascinants de la imaginació visceral de la santa inquisició. I confinada tota junta, aquesta escòria salvatge i infrahumana treballava de sol a sol, fos el dia més cruent de l'hivern o el dia més abrasador de l'estiu, assecant llacunes infestades de mosquits, sangoneres i malària.

Fins que un dia, a primers de desembre, Saturn i Venus alineats amb la lluna aparegueren pel sud-oest poc després de pondre's el sol. L'influx malèvol d'aquests astres i tota l'energia negativa que acumulava l'entorn i tota la que havien acumulat els condemnats al llarg de les seves maleïdes vides va esdevenir tant poderosa que esguerra els límits de la nostra dimensió i obrí una escletxa a l'infern. Els esperits malignes dels presoners, magnificats per l'influx demoníac de l'hades, van esdevenir lliures del cos mortal i els posseïren amb fruïció. Uns als altres van començar a devorar-se en una orgia extàtica de sang, vísceres, xiscles i gemecs ofegats. Els que varen quedar en peu, al final de la follia, van esmunyir-se per entre les llacunes i no se'n va saber gaire cosa més.

Però conta la llegenda que quan s'alineen Saturn, Venus i la lluna als Ports, a les llacunes del Delta de l'Ebre s'obre aquesta escletxa cap a l'infern i els marfantos cerquen qualsevol alè vital per alimentar-se i escampar la seva maledicció al llarg dels segles.

7 comentaris:

Mondhell ha dit...

Ara tinc ganes de anar a pixar i em dona por creuar el piso...

Anònim ha dit...

Ara si...! M'encanta llegir aquest blog perquè en comptes de llegir Maine, Blair o qualsevol topònim americà o japonès m'hi trobo llocs ben familiars... i en català, tu!

Teresa ha dit...

Quina por! No coneixia eixa llegenda, brrrrrrrr

M'agrada molt el teu bloc.

Salutacions des del País Valencià

Accídia ha dit...

Gràcies per l'enllaç a la teva pàgina Teresa!

(Per cert, estic per n'estes valencies jo també...)

Teresa ha dit...

Xè, tu, mira... A vore si un dia fem una trobada bloguera a València i així ens coneixem tots :-)

Anònim ha dit...

me penso que això de los marfantos es una invensió dels bandolers de per aqui baix: se disfrasaven en algues i fato d'este pa fe temo a la gent i circular tranquils...

Anònim ha dit...

el podcast que et vaig fer a l'ebrebloc ja està pujat: http://www.basar.cat/?p=761