Hespèria

Conten els historiadors que la primera gran flota romana era formada per més de cent cinquanta naus de guerra. Salparen totes cap a Cartago preparades per a la lluita, però pel camí els atrapà una tempesta sense precedents; no totes les naus que van perdre van afonar-se en aquella tempesta.


Els timbals retronaven per la bodega d'esclaus esclafint més fort i més ràpid que els trons de l'exterior. El capità, a coberta, menava el timó amb mà experta, però les corrents i els vents l'arrossegaven cada cop més lluny de l'armada romana; gairebé els havia perdut de vista. Ones grans com a temples demanaven tota la perícia dels mariners i sobreviure era més important que reagrupar-se.


Hores més tard, amb el mar totalment immòbil agraïa als déus haver-se salvat i es plantejava com tornar, tot i estar totalment desorientat. La immensa quietud era acompanyada per una boirina baixa ran d'aigua, no s'alçava del metre. A la llunyania començaren a sentir un so, com d'un esquitx, un cop i un altre. Després més fort, més prop i amb una profunditat que posava els pèls de punta pel que suggeria . Els tripulants miraven enllà, cercant el possible origen d'aquest so, quan de sobte s'alçà una criatura gegantesca, de coll alt i mirada reptiliana, ullals esmolats i escates ominoses. Els mariners varen córrer per coberta cercat refugi, però abans la bèstia se n'emportà un a la boca amb un ràpid moviment. Els timbals tornaren a sonar, més forts que durant la tempesta. El drac atacava una i altra volta, molts cops destrossant trossos de l'embarcació. Mariners i soldats, esclaus i romans, remaren com un sol home; el capità, avisat pel vigía enfilà cap a una petita illa que s'albirava a l'oest. Cada cop eren més prop, però cada cop perdien més homes ja que la coberta estava destrossada per un costat i la criatura atacava els remers de la primera bodega d'esclaus. Però quan eren a mitja milla de l'illa la bèstia gira cua de cop, tal com havia aparegut havia marxat.

Arribaren a la costa i van veure que l'illa no era gaire acollidora. Arbustos espinosos, arbres secallosos i herbes malastrugues cobrien la petita extensió de l'illa. Petits monticles espurnejaven el paisatge, amb una regularitat inquietant. Altrament havien desembarcat en una cala protegida, gairebé un port natural, que els permetia descansar i reparar la nau amb certa calma. Durant tota la tarda recolliren la poca llenya que podien aprofitar i les reparacions avançaven; a la nit estaven esgotats, havia estat un dia molt llarg. Dormien tots, fins i tot els que feien la guàrdia havien caigut sota l'influx de Morfeu.
Un soldat s'alçà inquiet, un so reptant, un rossec com d'ossos, dent contra dent l'havia perseguit en somnis. Va mirar al seu voltant i es posa a xisclar, una legió d'éssers putrefactes envaïa el campament, s'estaven menjant als seus companys després d'haver-los matat mentre dormien. Amb l'escut i l'espassa va fer sonar l'alarma. Els soldats espaordits i desorientats cridaven com porcs a la matança, però aconseguiren reagrupar-se. Hi havia massa engendres i havien tingut massa baixes, només podien pujar a la nau i resar pels que deixaven a terra.

Només quedava un terç de la tripulació inicial i romanien en silenci. Navegaven amb vela, no hi havia prou remers i el timó no s'havia pogut reparar. A la seva esquena l'alba s'anunciava lentament, però no millorava els ànims de ningú. De sobte el mar començà a brogir, l'aigua semblava bullir. Un so agut i gemegós emergia entre la cacofonia marina. Per estribord aparegué de sota l'aigua un espècie de nau lenticular, metàl·lica i que emetia una llum intensa. Com si això obris la veda, per totes direccions apareixien més naus d'aquestes, amb les mateixes característiques. Hagué homes que ja no van pode suportar tanta pressió i es llençaren al mar. Altres no van tenir opció ja que amb tant moviment el mar enfollí i la precària embarcació va cedir per tots els costats. Els homes s'agafaven a les fustes com podien, però la majoria estaven al límit de les seves forces.

Gairebé al migdia un centurió romà es despertava, era a una platja verge. Hi havia companys seus inconscients i els anà a despertà. Amb el mar a la seva esquena miraven cap a l'oest.
- On hem anat a parar? - preguntà un.
- Jo ho sé.- va dir el centurió - Hem vist el Drac de l'Oest, hem visitat l'illa dels Necròfags i hem vist salpar les Naus dels Déus!

- Benvinguts a Hespèria!

Isarn, Capítol III

La vetllada era magnífica. Música lleugera, d'un quartet de corda, omplia l'estança suaument junt amb la llum càlida de les espelmes. Els sacrificis havien estat de molt bon gust. Nois i noies joves molt ben disposats i amb una actitud sumisa molt reconfortant; els crits i les rebel·lions sempre destorbaven la quietud. S'havia ben afartat de sang i havia gaudit jugant amb les ànimes dels damnats abans de devorar-les en nom del seu déu. Però ara havia de marxar.

Durant els darrers tres segles havia anat cercant l'antic santuari perdut de Yog-Sothoth. Avui ho havia celebrat amb la seva germandat d'ànimes desterrades. I en pondres el sol pujaria al carruatge amb la seva consort.

Volia veure de primera mà allò que havia llegit i rellegit un miler de vegades al Neconomicon. El temple blasfem de Yog-Sothoth era el lloc més poderós en aquesta capa dimensional, en aquest pla d'existència. Un cop veiés amb els seus propis ulls que aquest era l'autèntic temple, començaria els preparatius.

Necessitava el sacrifici d'un milió d`ànimes i això requeria temps.

El paisatge gèlid de les praderies glaçades el reconfortava ja que sintonitzava perfectament amb la seva ànima. Els sotracs inevitables dels camins rurals era l´únic que el feia, de tant en tant, tornar a la realitat del carruatge. fins que tres dies després arribaren a un petit cementiri d'una vil·la mitjana. Les portes romanien obertes tot i l'hora que era; l'enterrador devia tenir feina. Ell li'n donaria més.

Avançaren tots dos lleugerament, desplaçant-se per sobre la compacta boirina que no s'alçava un pam de terra fins que atrets per la poderosa energia del temple trobaren una cripta molt antiga, erosionada i coberta de vegetació feréstega. Allí, davant la porta, entonaren els càntics gnòstics apresos feia tants anys i que tants i tants cops havien repetit. Les portes s'obriren lentament i descendiren a la profunditat de la terra mentre aquestes es tancaven.

Primer havia pensat matar el noi de seguida, però li vingué al cap una idea molt millor. El noi seria l'elegit; aquell qui li portaria el milió d'ànimes.

El miratge de la joventut a l'albir d'un somni.

Permeteu-me posar una poesia. Desitjo que us agradi.


El miratge de la joventut a l'albir d'un somni.


Vent de dalt a l'abril pels carrers foscos,
gèlid com les acaballes d'un sospir etern.
Anys enrere udolaven els llops als boscos;
ara, els llops i els boscos, cremen a l'infern.


I jo també cremo amb la força d'aquell
que no coneix la nit, que resta innocent
com el lleuger cant matiner d'un ocell,
com el terrible i senzill udol del vent.


Els damnats supliquen des de les creus
i l'Ebre passeja suau sota el pont de l'estat
jo tinc per a mi tot el món als meus peus.


Passo per Ferreries, sento un esclat
Caic, tot és fosc . Sento veus.
Ara no. Ja sóc mort, ja sóc nat.

Dia de l'Orgull Friki 2008

Hola a tothom i felicitats!! (si veniu aquí sovint o heu arribat cercant quelcom probablement sou frikis).

Darrerament estic desconectat. Els posseïts ja no són com abans i el meu esclau humà, el que escriu això, se les empesca per estar tots els dies a totes hores ocupat! Però avui he aconseguit fer-lo creure i posar-lo davant de l'ordinador.

Aquest será una entrada reivindicativa. Sóc friki i orgullós. Jugo habitualment a videojocs i jocs de rol (bé aquests quan puc), miro tot tipus de sèries i pel·lícules de ciència ficció, fantasia, aventures, ...; i llegeixo llibres de temàtica fantàstica a diari i estic trist perquè en la nostra literatura no se'n troben.

Es veritat que molts llibres d'aquestos tenen una qualitat literària mínima, però d'altres són vertaderes joies, veritat Anna ? Jo esric un tipus de literatura fantàstica adaptada a la meva terra. Vull donar-li un grau de prestigi; com li comentava al Jacme en una entrada recent, el gènere fantàstic està dintre de la literatura catalana considerat al nivell de la premsa rosa o la guia telefònica. Escriure en aquest estil em resta el 90% de possibilitats d'assolir un reconeixement a cert nivell, fins i tot dintre de cercles blogosfèrics, catosfèrics o com es diguin...
Altrament he rebut elogis d'amics i coneguts, i no tant coneguts en algunes entrades en alguns blochs i sé que tindria seguidors fidels si pogués, que no és el cas, mantindre una regularitat en la publicació. Per tant estic molt segur i animat del que faig.

Soc friki i orgullós, digne, i fidel als meus principis que són això: meus i prou. No he de demostrar res a ningú; qui em vulgui llegir benvingut i a qui no li agradi, doncs ho sento però sóc així.

Salut a tothom i us deixo un youtube que diu això: "I'm a nerd". (Recordo a la clientela que l'equivalent de friki no es freak, que vol dir monstre o persona grotesca. Nosaltres responem a l'accepció de friki que equival a nerd)

Edifici dels Jesuïtes de Roquetes

Aquest dissabte el meu posseït a la terra, aquest que ara mateix escriu això, el meu instrument de comunicació, ha assistit a l'ebrebloc. Ell atentament ha escoltat el que allí es deia i ha socialitzat amb la classe bloguista. Però jo, com que era al submón espiritual, no hi parava massa atenció fins que he fet una coneixença. Em vaig trobar un jesuïta mort feia més de seixanta anys. I m'ha contat la seva història.

Aquest senyor quan era jove estava enamorat d'una pagesa rica de Roquetes. Ell era masover de la família d'aquesta i cada dia sospirava per que ella, algun dia, li fes cas. Però no era així. Succeí un dia que aquesta noia caigué malalta de tuberculosi i li donaren sis mesos de vida. Joan, que així es deia el noi, resava a Déu totes les nits per la curació d'aquesta, però dia a dia anava empitjorant.

Cinc mesos més tard la noia va entrar en l'agonia de la mort; li quedaven dies, hores. Aquella mateixa nit que va saber que el seu amor platònic moriria, tornà a resar, però no a Déu, sinó a qui volgués escoltar-lo. I així fou que vora les tres de la matinada trucaren a la porta. Era un senyor de mitjana edat amb un vestit molt elegant i accent de Barcelona; o sigui un personatge totalment fora de lloc a la Roquetes de l'època i a aquella hora intempestiva. Es va presentar com a portaveu d'un grup d'experimentació en cures de malalties greus i que havia sentit que una noia del poble era a punt de morir. El va confirmar-li la notícia i li pregunta perquè havia anat a cercar-lo a ell precisament. Resulta ser que la tècnica experimental requeria una persona que estimés amb tota l'ànima al malalt i s'havia assabentat que ell complia aquests requisits. Ell digué que faria el que fos per a què la noia es guarís. Bé, només havia de donar la seva ànima i la noia es salvaria.

Aquesta informació el deixà glaçat durant uns segons, però la passió o idiòcia adolescent, el varen fer tirar endavant. Firmà amb una gota de sang. La noia al dia següent miraculosament s'havia guarit. Joan boig d'alegria l'anà a visitar i li va dir que ell l'havia guarit, que havia parlat amb un senyor que faria que es posés bé, que l'estimava... i ella el va rebutjar, el va repudiar. Aquest pagesot analfabet que s'ha cregut! Van fer-lo fora de la feina i li van dir que no s'apropés mai a la seva filla, a la pubilla de la casa.

Vagarejant i sense feina va fer cap als jesuïtes i allí el van agafar per cuidar fer de conserge. Poc a poc, i amb paciència el van educar i va resultar ser un xicot molt intel·ligent. Al cap d'uns anys va ingressar a l'ordre superant totes les expectatives amb escreix. Perquè Joan va veure que si hi havia la possibilitat de recuperar la seva ànima era a les biblioteques vaticanes. Ja havia fet el primer pas, ingressar a l'ordre.

Dotze anys va tardar en arribar a Roma, però va poder recórrer totes les sales de la biblioteca. Després de cercar mes i mig va trobar el Pseudomonarchia Daemonum on s'explica que el contracte té una sortida, encara que costa la vida del qui l'ha signat. El suïcidi no era vinculant; només perdria la seva ànima si la seva mort era fortuïta.

Estigué rumiant durant uns anys, però era inevitable. Una nit entrà a la farmàcia, preparà una barreja d'herbes molt concreta i s'empassà la terrible poció. No tingué temps de deixar el got a la taula.

Però els suïcides no transcendeixen; romanen entre nosaltres, al submón. I allí, a l'Ebrebloc, me'l vaig trobar i m'ho va explicar. Era una història fascinant li vaig dir, però sabeu que? Hi ha una clàusula al contracte que diu que si el suïcida entra en contacte amb un dimoni aquest se'l pot endur a l'infern i reclamar la seva ànima... I així ho vaig fer! Hahaha.

Habitació 14, Hotel Siboni.

Avui en dia al carrer de l'Àngel número 6 trobem la preciosa façana modernista de l'antic Hotel Siboni. Aquest era un dels emblemàtics establiments hostalers de la ciutat de Tortosa de finals del segle XIX i bona part del segle XX. Però molt poca gent sap la macabra història que va ocórrer pocs anys després de la guerra civil. Potser perquè la guerra mateix va ser igual de terrible.


A l'edifici de l'hotel Siboni hi ha una habitació oculta. Resta tapiada d'ençà que fenòmens paranormals van acabar amb la vida de dos hostes, un treballador i un capellà enviat pel bisbat.

Tot començà un cop acabada la guerra civil; l'hotel va tornar a obrir sota una nova direcció que desconeixia el passat del negoci. Mentre va durar el conflicte bèl·lic no s'allotjà ningú, només en casos comptats a milicians republicans, ja que la proximitat al riu va fer témer als propietaris que el destruïssin; però aquestos van haver d'exiliar-se a corre cuita un cop va determinar-se el rumb històric.


Els nous amos obriren les portes amb un personal renovat i amb ànims de remuntar una postguerra que semblava crua. Però la primera nit, al voltant de les tres de la matinada l'hoste de l'habitació 14 demanà que el canviaren a meitat nit. Com que acabaven de començar, no li preguntaren res més i accediren, encara que amb la mosca al nas. Això es va seguir repetint amb tots els hostes que anaven allotjant-se en aquella cambra. Fins que una nit l'home va decidir quedar-s'hi ell. Uns crits esgarrifosos el van despertar i un sotrac inexplicable feia trontollar el llit com si anés amb un tren desbocat. L'home, pietós com era, va portar una imatge de l'Àngel de la Guarda i la va posar a la tauleta de nit i semblava que allò es calmava.


I calmat va romandre fins que un matí una de les noies de cambra va caure desmaiada després d'un xiscle espaordidor; l'habitació 14 apareixia coberta de sang, els budells de l'hoste estaven escampats per l'habitació i els òrgans interns es trobaven als llocs més insospitats. Aquest senyor, agnòstic havia llençat la imatge de l'Àngel de la Guarda a la paperera; però ningú no se n'adonà amb tot aquell bé de Déu. Tot i el dantesc espectacle, els amos del Siboni veient la mala propaganda d'aquell fet van intentar d'amagar-ho amb un cert èxit. No va transcendir. Un mes més tard va tornar a succeir.

No ho podien amagar més, les autoritats van prendre cartes sobre l'assumpte, encara que no van fer córrer la veu per no crear alarmisme; però van avisar al bisbat.


El bisbe en persona va escoltar els fets relatats de primera mà per part dels treballadors i gerents de l'hotel. Era evident que algun éns del més enllà buscava venjança. Mossèn Magrinyà, exorcitzador oficial de l'església catòlica, fou l'encarregat de preparar la cerimònia d'expulsió del dimoni del Siboni. Un dels empleats, Josep Nolla de l'establiment l'ajudaria.


Mossèn Magrinyà anà al l'hotel a mitjanit. Josep, el mosso, ja tenia l'habitació preparada. Les habitacions de dalt i les de la mateixa planta eren buides. El capellà preparà els estris mentre el noi feia guàrdia; un lleuger tremolor va sentir-se per tot. Mossèn Magrinyà va tranquil·litzar al xicot i tot seguit inicià l'entonació de l'exorcisme:


Deus, in nómine tuo salvum me fac, et virtúte tua age causam meam.- Un plany esgarrifós va començar a sentir-se per l'habitació mentre els mobles començaven a trontollar - Deus, audi oratiónem meam; áuribus pércipe verba oris mei.- Josep va caure de genolls agafant-se la panxa amb les dues mans, amb crits esgarrifosos - Nam supérbi insurréxunt contra me, et violénti quasiérunt vitam meam; non proposuérunt Deum ante óculos suos.- De sobte el noi va començar a retorçar-se pel terra mentre un so sord i tou li sortia de la panxa, seguit d'una explosió de sang vísceres i xiscles esguerrats- Ecce, Deus ádjuvat me, óminus susténtat vitam meam.- El capellà no defallia i la seva veu retronava per l'habitació.- Retórque malum in adversários meos,- El mosso jeia mort, però el plany ultraterrenal va incrementar-se i el tremolor de l'habitació es convertí en terratrèmol.- et pro fidelitáte tua déstrue ilos Voluntárie sacrificábo tibi,- Mossèn Magrinyà va caure de genolls. La cara congestionada i plena de suor eren mostra de l' intens dolor que sentia, però seguia entonant el càntic i llençant aigua beneïda- celebrábo nomen tuum, Dómine, quia bonum est. -La intensitat pujà, era una tempesta de caos, de planys i tràfec d'objectes d'aquí cap allà. El capellà es contorsionava pel terra; encara no defallia - Nam ex omni tribulatióne eripuit me, et inimícos meos confúsos vidit óculos meus.- Amb un orgiàstic zenit el maremàgnum acabà, els budells del religiós s'havien sumat als del treballador de l'hotel, puix encara no era mort. - Glória Patri – .Es senyà i, finalment, expirà.


Les autoritats religioses varen obligar a tapiar l'habitació 14. No se'n va assabentar ningú. El bisbat va portar un vell paleta que els feia quatre feines de quan en quan per guanyar-se dos rals. Un dels mossos el va ajudar a posar els totxos al portal de la cambra:


- I com és que tapieu esta habitació?.- va preguntar l'home.

- Pos diuen que passen coses rares, saps? - contestà el treballador de l'hotel.

- No m'astranya... - digué misteriosament el vell – Me penso que va ser aquí auon se va suïcidar l'últim siginero quan lo van descobrir fa deu anys...

Isarn, Capítol II

Al dia següent Isarn s'alçà ullat i molt cansat. No havia pogut dormir gaire degut als malsons. Però havia de treballar i l'estaven esperant a primera hora al cementiri, tot i que hagués donat qualsevol cosa per no haver d'anar-hi, però era inevitable; hi havia molta feina.

Va arribar abans que ningú, aprofitant que el seu oncle sempre anava a fer una cafè ans de començar la feina. Va anar de seguida cap a la cripta on la nit anterior havia vist entrar aquella fantasmagòrica parella. Estava tancada completament, hermètica. La única senyal que s'advertia per a l'ull inquisitiu era la pols que s'havia aixecat al llindar per la porta. Isarn va fer tota la força que va poder, però la porta seguia sense moure's.

- Xeic, que fots? - va cridar de cop el seu oncle - Vine aquí mecagondeu!

- Sí, ja vinc! - digué Isarn, absolutament ruboritzat per haver estat enxampat.

- Allí no vull que hi vaigues, m'antens - va dir molt seriosament l'oncle - aquell racó dóna malastrugança.

- Què? Sí? - va preguntar, estranyat per la sobtada seriositat - I com és això?

- Coses de vells - va dir- Tu domés fes-me cas, astem? Vinga, aspavila't i a la faena, que no te l'acabaràs.

Isarn va estar tot el matí sol cavant un parell de tombes a l'altra punta del cementiri, mentre l'oncle treia males herbes i les anava cremant. No parava de pegar-li voltes, el seu oncle sabia alguna cosa. Era evident, però també estava clar que tenia por i que seria difícil treure-li alguna cosa. Per tant havia de tenir cura a l'hora de parlar-li sobre el tema a l'hora de dinar.

L'oncle va aprofitar les brases de la foguera per escalfar dos tupins d'olla barrejada.

- Oncle, saps que ahir me'n vaig anar sense avisar - va dir Isarn.

- Sí, ja vaig vore tota la ferramenta ascampada tal com va caure - va contestar.

- Es que me vaig aspantar - digúe - me va paréixer vore algú pel cementeri-

- Pos seria algú - replicà l'oncle - dóna'm lo porro de vi, que no te'n cal tant.

- Però els vaig veure entrar a la cripta aquella - tot assenyalant a la part antiga del cementiri.

Un porró va caure a terra, el vi s'escampà per tot. L'oncle estava pàl·lid.

- T'ho has inventat - va dir - No... algú t'ho ha xarrat... qui ha sigut, QUI T'HO HA CONTAT!!!

La nit dels difunts

Bona nit a tothom!!!
Avui surto de l'infern i us visitaré a tots... porteu-vos bè, deixeu-me algun regalet i potser no us passarà res!

Diu la Viquipèdia "Els difunts que fa poc temps que ho són surten del Purgatori per anar a conviure unes hores en companyia dels seus familiars, i llurs ànimes invisibles es presenten a la casa on vivien, per fer vida amb els seus. Si veuen llurs familiars tristos i condolguts per la seva pèrdua, senten un gran bé i en tornar al Purgatori són rellevats de la pena i lliurats cap a la Glòria; però si, al contrari, no guarden d'ells record compungit i es lliuren a l' alegria i els tenen en oblit, han de restar altra vegada al Purgatori, en espera d'un altre any o una altra circumstància que els en tregui."

Avui tots els vostres familiars i parents morts recentment us visitaran. Però heu de saber que de l'infern, de quan en quan, aquesta nit, com que estem de festa grossa, hi alguna ànima que s'escapa. Potser que algun enemic vostre us visiti. Potser que algun dimoni us esperi a la vostra habitació, que tanqueu el llum. Potser que sigui jo!

Aquesta nit el vel que cobreix el món dels vius i el món dels morts desapareix. Ja els antics celtes aplacaven les ànimes dels morts amb sacrificis i aprofitaven la màgia que sorgeix daquesta data per als rituals més sagrats. Els avis recorden que hem de posar espelmes per a qué les ànimes dels difunts trobin la llum i puguin sortir del purgatori. Recordeu que si no teniu cap espelma prop, podeu sacrificar un pollastre, gos o qualsevol altre ésser viu que sigui prop i us faci nosa; la sang ajuda a les ànimes a sortir de l'infern.

Isarn, Capítol I

Aquesta història és un projecte de conte per capítols que aniré posant aquí poc a poc. Ja sabeu que la meua periodicitat és caòtica, ja que a l'infern el temps no es mesura.

La fosca s'estenia per la prada gèlida mentre el carruatge avançava solemnement. Els passatgers restaven immòbils, només pertorbats pels sotracs ocasionals. Les indumentàries eren passades de moda, i des de la llunyania no s'apreciaven més detalls. No s'apreciava l'estat lamentable de les teles, arnades i esfilagarsades. Tampoc no s'apreciava la palidesa extrema de les seves cares, ni els ull mancats de lluentor. El carruatge s'obria pas per la boira i ningú el veia.

Isarn jeia vora una làpida, descansant de la feixuga jornada. Havia cavat tot el dia, puix que demà hi hauria dos enterraments. Feia poc temps que havia començat a ajudar el seu oncle, l'enterramorts. Bevia tranquil·lament quan sentí un soroll, una dringadissa rítmica.Després veié el carruatge que avançava suaument cap a la seva direcció, fins que es deturà prop de l'entrada. Hi baixaren dues figures, una de les quals semblava femenina. Tot just havien baixat, el carruatge se n'anà tal com havia vingut. Ambdós personatges s'encaminaren cap a l'interior del cementiri i un cop dins s'aturaren un segon. L'home aixecà una mica el nas com si ensumés. Tot seguit s'adreçaren cap a la part vella del cementiri, la que era més a la vora de l'església i on es troben els mausoleus, alguns d'antigues nissagues oblidades.

Isarn contemplava l'escena totalment immòbil, absort amb la majestuositat dels actors, com si pensés que una intervenció seva la faria desaparèixer . Es va haver d'aixecar ja que els perdia de vista. Anà seguint les dues figures des d'una distància prudencial i sense fer soroll. Tot i així, hagué d'amagar-se un parell de cops, ja que en una d'aquestes aturades en les quals l'home ensumava, dirigí la mirada vers la seva direcció, encara que ell romania amagat. Finalment s'aturaren davant d'un mausoleu de marbre, cobert d'esparraguera boscana i d'herba de sant Jordi, i del qual no n'era visible el nom ja que la pluja i els vents i el pas dels anys l'havia esborrat. Lentament s'aproximaren i començaren a entonar un càntic greu i repetitiu, i la llosa de marbre massís s'apartà per deixar-los entrar. Un cop dins la llosa tornà al lloc amb un so contundent de roc contra roc, però el càntic, esmorteït per les parets, seguia sonant. Isarn resava des de feia una estona i es posava les mans a les orelles per no sentir-lo, fins que no va poder més i fugí espaordit cames ajudeu-me.

La fantasma de les rotondes

Fa uns dies em vaig trobar amb un camioner amic i em va contar un relat sorprenent. Tots recordem que no fa encara un any un parell de noies que exercien l’ofici més vell del món a les rotondes de les nostres terres van aparéixer assassinades a sang freda. Doncs aquest noi afirma haver pujat al seu camió una d'aquestes i m'ho va contar.

Venia de la Jonquera al polígon de Tortosa a descarregar. Eren les dues de la matinada i fins les set no em descarregarien, i entrant per una rotonda vaig veure una xica rossa molt aseada i vaig pensar que ja sabia com pasaria l’estona que quedava... el sexe sempre feia passar el temps més ràpid.

La vaig pujar i el preu em va semblar raonable. Em va dir que sabia un lloc apropiat per a aturar el camió, discret i tranquil. A mi, com que tant me’n fot, vaig fer cap a on ella m’havia indicat. Era un descampat darrera d’una nau industrial que pareixia abandonada i on la llum de la lluna no hi tocava; era fosc, era perfecte.

Vaig preparar el llitet de la cabina, i em vaig començar a traure la roba. Ella es va començar a desvestir i de sobte vaig veure que tenia dos talls oberts a l’alçada del pit, però no hi sortia sang. Mig asustat li vaig preguntar què era allò, si era alguna malatia o res dolent. Em va contestar que aquestes ferides l’havien matat feia un any, ferides d’un camioner i que en conseqüència ella es venjaria devorant les ànimes de tots els camioners que trobés. I ho va fer.

I així, benvolguts lectors, és com el meu amic va arribar aquí, a l’infern.

Camions solitaris en paratges ocults amb tota la càrrega intacta i ni rastre del conductor... les noies de la rotonda! Bon profit noies!

Panxampla era templer!

Sí, segons he pogut saber el famós bandoler de les terres de l'Ebre era en realitat un cavaller templer en una missió de vital importància; aconseguí complir-la, però li costà la vida. El robatori del tresor de la Cinta fou executat, no amb afany de lucre, sinó per recuperar un gran artefacte de l'ordre; hi ha qui diu que recuperà el Sant Graal de les mans vaticanes que el custodiaven a les profundes masmorres que hi sota les catacumbes de la Catedral de Tortosa.

Després del setge que sofriren els cavallers del temple a Miravet, últim reducte d'aquesta ordre a la Corona Catalanoaragonesa, foren saquejats tots els seus tresors. Els templers com tots sabeu eren, i són encara, guardians dels secrets merovingis i del temple de Salomó entre els quals destaca el Sant Graal i l'Arca de l'Aliança. Catalunya, acollidora dels Càtars, també obri les seves portes als Templers, però les pressions de la Santa Séu impediren que el principat seguís protegint l'Ordre.

Els dominics literalment saquejaren tots els recintes del castell de Miravet i encomanaren la custòdia dels tresors expol·liats als bisbat de Tortosa, sempre al costat de la inquisició. En un primer moment no s'adonaren exactament del que havien trobat, però el clergue encarregat de catalogar aquests tresors reconeixé immediatament l'artefacte sagrat. Aquest, col·laborador fidel del bisbe, li ho comunicà i amb el vist-i-plau del Vaticà acordaren que el subsól de la Catedral de Tortosa, era apropiat per a guardar-lo ja que aquesta està asentada sobre les restes de temples íbers, romans, pre-cristians i àrabs, fomant un conjunt de túnels i galeries subterrànies inexpugnable, ja que a més diversos pous camuflats en llocs estratègics protegeixen les rutes principals; només els iniciats coneixen l'única ruta secreta per arribar a les cambres més profundes i segures.

Panxampla, amb tot això en ment, tingué cura de fer-se un nom en el món del bandolerisme. Ni la meitat del que es conta dels seus crims és veritat; la majoria ho feien córrer els templers disfressats entre el poble. El seu viatge a França fou per a iniciar-se al nivell més alt de l'Ordre, ja que només aquestos eren permesos de tocar els objectes sagrats. També un templer jove entrà com a novici a la sagristia de la catedral i al cap de pocs anys, mitjançant incursions nocturnes als despatxos i dependències del bisbat i secrets contats després de molt vi de Batea, aconseguí saber com arribar a la cambra més protegida dels soterranis de la catedral. Així doncs tot estava preparat.

Com tots sabeu Paxampla robà el tresor de la Cinta. Fou una nit sense lluna, freda i boirosa. Ell i el jove templer/novici entraren per la porta de l'olivera sense fer soroll, entraren al jardí del claustre, lligaren una corda al pou i baixaren. El pou feia un sifó que permetia, després d'una remullada, sortir per un túnel transversal. Seguint les indicacions que sabien, després de creuar diverses bifurcacions, un pont sobre un petit torrent subterràni i baixar un bon tros d'escales romanes trobaren una passadís llòbreg i humit. Allí hi havia una porta ferrada, tancada amb pany i clau. Amb una mica de giny i paciència aconseguiren obrir-la, però dintre hi havia un guardià que arpofitant la sorpresa clavà una estocada al primer cap que asomà per la porta, el del jove novici. Panxampla, arriscant-se molt, li disparà una pistola que portava a la faixa amagada, veient que era la única manera d'aconseguir recuperar el Graal, tot i la possibilitat de fer saltar l'alarma. Amb el tresor al coll, avançà pel làberint seguint les marques que prèviament havien deixat i provà de sortir de la Catedral, però a la Plaça de l'Olivera hi havia un destacament de soldats fent guardia, així que optà per amagar-se, però sentia soroll per darrera seu, sentí obrir-se una porta, passos, veus xiuxiuejant, i sortí corrents pel carreró de Taules Velles fins al riu on saltà. Anà nadant fins al pont de Barques i des d'allí a Ferreries on va poder aconseguir un cavall, robat d'un estable desprotegit. Els soldats, que no li pergueren la pista del tot, el seguien a poca distància, però al anar muntat el van perdre de seguida. Tot i això veigueren que anava de cara a Roquetes i avisàren a la guàrdia civil que era a la vora.

La llegenda conta també que el tresor de Panxampla està amgat dins d'una cova a la falda del Port, concretament entre el Toscar i la Vall Figuera. Cert és que el bandoler anà a una cova localitzada allí, però l'esperaven cavallers de la seva ordre disfressats de comerciants, que via Alfara, Paüls, Xerta i enllà s'endugueren el Graal i el tresor de la Cinta cap a un lloc segur. Hi ha qui diu Montserrat. Ell però tenia que fugir per despistar els perseguidors, i tenia la intenció de fer-ho enviant-los cap al sud, però tans sols sortir de les muntanyes el trobaren. Fou interrogat i torturat, però cap paraula sortí de la seva boca, fins que quan l'executaren, sense que molta gent se n'adonés, amb l'últim alè exclamà: Deus lo Vult! (així ho vol Déu, antic lema templer).

Atacs Neandhertals Encoberts

Segons les investigacions que he fet el darrer mes (no, no he estat de vacances) les plagues de mosca negra a la vora del riu, les onades de meduses a les costes de l’Ampolla, Riumar i La Ràpita, els núvols cada cop més nombrosos de mosquits que ronden pel Delta i totes les altres plagues que assolen les nostres terres tenen un rerafons més sinistre del que els mitjans de comunicació tradicionals i estudiosos de la matèria creuen.

A l’Europa de l’edat de pedra, a la superfície, convivien dues races humanes, els Sàpiens (ves a saber que estava pensant, o fumant, qui ens va posar aquest nom) i els Neanderthals. En aquella època nosaltres, encara sense tecnificar, teniem poders esotèrics que s’han anat perdent amb l’evolució científica; els nostres xamans eren poderosos i van fer fugir els neanderthals. No es va extingir, sinó que arran d’aquesta ofensiva taumatúrgica van decidir refugiar-se a les profunditats de la terra.

Un cop allí els problemes no van acabar, sinó que van tenir que lluitar contra les civilitzacions subterrànies que habiten el nostre subsól (Recordeu els Atlants i els Hiperboris) . Però van tenir un cop de sort; gràcies a la comunicació telepàtica de baix nivell que gaudeixen alguns privilegiats neanderthals van poder domesticar uns cucs gegants (3 metres d’ample i 25 de llarg de mitjana) que els han servit de recolzament logístic i d’arma a llarg termini contra poblacions enemigues o estratègiques; ja que aquests cucs s’alimenten dels recursos naturals de la zona on s’estableixen, però des de sota terra, on la seva presència passa desapercebuda excepte per petits moviments sísmics molt localitzats.

Degut a què a les terres de l’Ebre tenim un ecosistema molt particular aquests cucs no sobreviuen gaire temps (a banda que al riu subtèrrani que corre paralel a l’Ebre està poblat pels seus enemics naturals) i els Neanderthals, per tal de reforçar la seva posició i aprofitant el malèvol coneixement adquirit durant anys reptant pel subsól i les aptituts telepàtiques millorades dels seus psiònics, aprofiten qualsevol petita plaga que aparegui per la nostra zona per ampliar-la tan com poden i poder aconseguir així els seus caòtics plans d’expansió.

Ovnis, nazis i... sirulos?

Des de les primeries del segle passat van arribar alemanys a Flix, a la Fàbrica. Treballadors i directius, gent corrent que venien a fer fortuna. Però més tard esclatà la guerra civil i Franco s'alià amb l'Alemanya nazi.

Aleshores començà el projecte Xlif, impulsat per la Thule-Gesellschaft, la branca secreta de les SS especialitzada en l'esoterisme. A canvi de les proves efectuades al riu i a la població civil van enviar enginyers per construir la central hidroelèctrica. (De fet la van impulsar ells ja que necessitaven l'embassament).

D'acord amb les teories de la Thule-Gesellschaft el nostre planeta té unes portes cap a un regne interior, anomenat Agartha; aquest regne fou creat després de la guerra termonuclear entre els habitants de Lemúria i de l'Atlàntida (que va donar com a resultat els deserts del Sàhara, el de Gobi, els d'Austràlia i dels del sud dels Estats Units.). Els supervivents van anar als refugis subterranis i van establir una nova civilització secreta dintre de l'escorça terrestre.

Els nazis, coneixedors d'aquest fet i amb la convicció de ser els descendents dels que van quedar a la superfície van estudiar les possibles zones d'entrada a aquest regne. Van concloure, després d'estudiar la zona des dels anys 20 i fent-se passar per treballadors de la fàbrica, que Flix a la llera del riu tenia una d'aquestes entrades subterrànies, però calia dissimular-la.
Se'ls ocorregué la idea del pantà. Les entrades i sortides per la porta serien gairebé impossible de detectar amb tanta superfície d'aigua.

La II Guerra Mundial va acabar, però els nazis que supervisaven les obres a Flix sabien la veritat: Els alts càrrecs, enginyers, científics i treballadors escollits havien emigrat amb submarins a l'Antàrtida, al territori de Nova Suàbia (Neu Schwabenland); una base subterrània amb una lleugera activitat volcànica que converteix aquella zona en un refugi perfectament habitable fora de l'abast dels satèl·lits.

Per tant va seguir amb el projecte i un cop realitzat el pantà van començar a enviar les senyals convingudes amb els seus superiors. Els plats voladors nazis (en concret els models Hanebu II un caça i els models RFZ-5 de càrrega) van començar a immergir i emergir de la porta de Flix, dintre del pantà.

Aquest trànsit secret es feia de nit i amb el beneplàcit de les màximes autoritats franquistes, que callaven tots els rumors. Només es van trobar amb un problema; els residus sòlids que es desprenien dels motors antigravitacionals dels aparells amb contacte amb l'aigua del riu (algun element únic en la seva composició) els feia fosforescents. Aquest fet no permetia la màxima discreció que requerien i estigué a punt de cancel·lar el projecte. Però un dels enginyers alemanys, que era un pescador entusiasta, es fixà en alguns peixos petits que es menjaves certes quantitats d'aquests residus, però com que eren minúsculs era gairebé impossible de fer desaparèixer totes les restes i aleshores se'n recordà dels sirulos que hi havia pels rius del seu poble, animals enormes que arrasaven amb tot allò que se'ls hi posava davant.

S'introduí aquesta espècie al pantà a finals dels quaranta. La brossa dels motors antigravitacionals era lleugerament tòxica per als sirulos, els quals morien i amb el pes d'aquests sediments queien cap al fons i es descomponien en pocs dies, no deixant cap resta de la seva existència. Però cap als anys setanta les evolucions dels reactors antigravitacionals d'implosió van reduir dràsticament l'emissió de residus, cosa que produí una explosió demogràfica en la població d'aquests peixos.

Si un dia pesqueu un sirulo i veieu que es podreix de seguida, amb certa fosforescència... ja sabeu el perquè.

A l'Infern també som freaks....

Amb motiu del dia (25/05) de l'orgull friki (col·lectiu del qual en sóc un membre de ple dret) us he reservat una història que encaixa molt bé dins d'aquest panorama. Des d'aquí, des de l'infern, vull saludar a tots els amics i amigues frikis que em llegeixen i que molt amablement em votaran (a la dreta, topcatalà) si no volen que els cremi totes les figures / còmics / vídeos/ ordinadors etcètera mentre dormen... hehehe!

Hola Raffaela (o the ring versió ebrenca 1.0)
Darrerament han hagut una sèrie de morts estranyes entre els adolescents de les Terres de l'Ebre. Els rumors diuen que un vídeo maleït corre pel youtube i que de la pantalla de l''ordinador apareixen tota classe de criatures horribles, encapçalats per una cantant sexagenària rossa platí, que et xuclen el cervell i, el que és pitjor, et tallen la titoleta (o pepeta si ets noia) i finalment, després d'una lenta i dolorosa agonia, mors amb una cançó de discoteca dels 70 de fons.... Després de consultar amb els nois assassinats (que, com que eren uns porcots, van fer cap a l'infern i els vaig poder localitzar) he pogut constatar que el vídeo és aquest:


Atenció! Després de veure'l, encara que sigui per uns segons, la primera trucada que rebeu pot ser mortal... Heu de respondre correctament tan bon punt agafeu el telèfon; heu de dir "Hola Raffaela?". No morireu; potser us sentireu una mica imbècils, sobretot si esteu a la feina i us truca algú que mana o un client, proveïdor, una persona sensible, etc; però no morireu. (Això us passa per fer el batxiller per internet i no treballar...)
D'altra banda si us heu empassat el vídeo sencer, teniu un altre problema...

Salut i feliç Dia de l'orgull friki !!!!

Ps1: Vull mencionar altres blogs que han dit de celebrar aquesta diada tan peculiar:

• La Marfanta
• El Basar de les espècies
• Lo Meu Raconet
• Friccions
• El bloc de Carme Pla
• linQ

Ps2: Si me'n deixo algun o també ho celebreu al vostre blog i no ho se m'envieu un correu i edito.


Riiing

Riiing

Animals morts per les Terres de l'Ebre

Des de fa unes setmanes que s'estan produïnt misterioses morts d'animals arreu de les terres de l'Ebre.Cap senyal d'alarma. Cap petjada pels voltans. Cap soroll. Ni una gota de sang als cadàvers dels animals. Només un forat a l'alçada del cor.

Segons A. Gracià de Paüls, pastor de cabres, el gos no va bordar, però sí que va sortir corrents amb la cua entre les cames. Va trobar dues ovelles mortes. “I jo xulava al gos i li dia “vingos aquí, vingos gos malparit” i en això que veig dos cabres gitades i me va paréixer molt astrany. Pos no estaven mortes?”.

A Campredó C. Favà va trobar el seu gos mort. “Lo dumenge vaig aixecar-me prompte perquè vaig a córrer i mentre me posava los quets vaig sentir un cop fort contra la paret del pati. De siguit me vaig posar la jupa i vaig sortir. I allí estava lo gos, mort contra la paret.”

Als Muntells X.Casanova va trobar les oques mortes. “Lo més astrany de tot és que les oques fan ascàndol de valent. Sigue lo que sigue lo que les va pelar, va donar-se avio en fer la faena.”

Ja ho veieu... No se sap que és, encara que hi ha veus que diuen que el seu modus operandi és semblant al del chotacabras.

De fet vull que pensen això....